REFLEXIÓ

Demà és 25 de novembre. Però no és un 25 de novembre qualsevol. És un dia esperat per molts, ja que se celebren les eleccions (anticipades) al Parlament de Catalunya. Totes i tots tenim un vot per escollir el partit i les persones que volem que ens representin i prenguin algunes de les decisions més importants per a nosaltres. Perquè, ens agradi o no, el que decideixen els polítics ens afecta plenament en la gran majoria de les coses que tenim, fem, hem de fer, etc. 

I com que sovint no ens ha agradat el que hi havia, hem viscut algunes importants mobilitzacions durant els darrers mesos; per expressar el nostre malestar, per protestar contra unes mesures que no ens afavoreixen o per reclamar que els drets que ens pertoquen estiguin garantits. 

He vist pel carrer alguns missatges que inciten a l'abstenció: des del típic "no votis" o "foc a les urnes" fins a un de ben original que deia "Ni CUP ni CAP". És ben legítim que no ens agradi el nostre sistema, però reconeguem que de moment tenim ben poques opcions de canviar-lo si no és votant. Reconeguem que els que opten per allò que no volem no dubtaran ni un moment a l'hora votar. No ens han donat suport quan ens fèiem sentir a les manifestacions, però demà ni un dubtarà a baixar al carrer i donar el seu suport en forma de vot als qui juguen en contra nostra. 

Que el sistema no ens agrada no és excusa: entre d'altres, hi ha partits que proposen canviar la llei electoral i n'hi ha que volen fer canvis més radicals en el sistema polític. No podem començar la casa per la teulada, hem de ser realistes. Estem d'acord que no podem parlar del 25 de novembre com la festa de la democràcia, però convertim-lo en una mobilització de debò, una manifestació que sí que tingui repercussions i que pugui canviar les coses.

I com fer-ho? Només tenim un vot, no el podem malbaratar cedint a qualsevol de les pressions partidistes. Alguns dels partits volen situar aquest vot entre dues grans banderes, la catalana i l'espanyola. Després de l'exitosa marxa per la independència l'onze de setembre a Barcelona i del suposat fracàs de la reunió pel pacte fiscal, un CiU liderat per Artur Mas ens posa davant una suculenta oferta, una solució a molts mals en forma d'estelada. 

D'una banda ho fa per tal que obviem o perdonem el fracàs que ha suposat la dreta neoliberal, conservadora i catòlica en el govern de Catalunya. I de l'altra, pretén ocultar el conflicte de debò. A l'igual que a les altres, en aquestes eleccions hem de decidir si volem la dreta o l'esquerra, si ens preocupem per quina bandera tenim al damunt o perquè totes les persones tinguin les mateixes oportunitats. Els sentiments hi juguen un paper important, però el que ens fa avançar realment com a poble feliç i cohesionat és que tots tinguem una feina i ingressos, sanitat, educació, igualtat... Aquesta és la font de la llibertat de debò. 

Pel que fa als seus objectius d'un poble feliç i cohesionat una mica particular, en ni tan sols dos anys de mandat, Convergència i Unió, entre moltes altres coses: 

• Ha fracassat contra l'atur, que augmenta sense que res el pari. La primera causa de mort de les persones entre 30 i 40 anys ha passat a ser el suïcidi, i de les persones entre 19 i 30, la segona.

• En sanitat, ha retallat fins a 1000 milions d'euros i ha instaurat el repagament sanitari, que ells anomenen copagament. Mentrestant, el conseller de salut proclamava "La salut és un bé privat que depèn d'un mateix i no de l'Estat".

• En educació han deixat d'invertir 700 milions d'euros, 3600 mestres han perdut la feina, les beques han baixat en un 78,43% i els diners destinats a la universitat s'han reduït 153 milions.

• En igualtat de gènere han desmantellat la majoria d'estructures i programes (molts d'ells no suposaven cap cost) entorn a la igualtat d'oportunitats de les dones, també s'ha eliminat el programa contra la violència de gènere.

• Ha privatitzat la gestió de l'aigua i centres de salut entre d'altres. Ha augmentat els preus del transport públic.

Ens diuen que no hi ha diners, però estem segurs que la falta de liquiditat és per culpa de la crisi o fins i tot d'Espanya? En tot cas apunto que CiU, mentre deia que tocava estrènyer-se el cinturó, eliminava l'impost de successions als ciutadans més rics, donava grans subvencions al Circuit de Montmeló, al seu altaveu anomenat Grup Godó i a les escoles que segreguen per sexes. I em deixo coses.

I després de totes aquestes polítiques destructives, què obtenim a canvi?

• Casos de corrupció que taquen polítics del partit. Alguns dels imputats fins i tot es presenten a les eleccions.

• Censura als mitjans públics i silenciament de missatges que denuncien les males polítiques de CiU.

• Resposta a les protestes ciutadanes mitjançant la violència, repressió, tortura i maltractament.

Però nosaltres som molt bons ciutadans i ens ho empassem tot perquè el que importa de debò és el país, i CiU és la primera que lluita no només per millorar les condicions de vida de tots els catalans, sinó per aconseguir la independència. 

El que hem de decidir és què posem com a primordial a l'hora de votar. Cometem un greu error en oposar CiU amb PP. Amb els seus governs, a Catalunya i a Espanya s'estan duent a terme les mateixes polítiques, i l'única cosa que diferencia els  dos polítics és una bandera, res més. Tots vam poder veure com l'Artur Mas li recordava a l'Alícia Sánchez-Camacho que durant la seva curta legislatura, CiU havia donat suport al PP en la gran majoria de decisions preses en el Congrés dels Diputats com ara l'amnistia fiscal al conjunt d'Espanya o els pressupostos estatals. Convergència i Unió va ajudar a aprovar uns pressupostos que en l'actualitat provoquen l'impagament a associacions catalanes per part de la Generalitat. Això és mirar pel bé de Catalunya.

Si volem seguir per aquest camí, votem-los sense dubtar ni un moment. Però plantegem-nos-ho: aquest atac sistemàtic als drets dels qui més pateixen és el preu que hem de pagar per la independència, si és que la volem? Perquè hi ha altres partits que contemplen la consulta i la llibertat per al poble català per escollir el seu futur i que opten per mantenir i millorar l'estat del benestar. 

Ens demanen un vot útil, però no val la pena regalar d'aquesta manera la poca rellevància que de moment tenim als destructors dels béns públics i la igualtat. Pel mateix motiu cito textualment el candidat Oriol Junqueras: "ERC serà un soci més fidel a Mas que Unió". Aquesta frase és molt representativa del rumb polític d'Esquerra Republicana de Catalunya, que ha optat per eliminar la part "Esquerra" i fins i tot "Republicana" (Mas en cap moment ha parlat d'una república catalana) per quedar-se amb un primitiu "Catalunya". Qualsevol vot és legítim, però si es vota ERC s'està votant CiU de retruc. Per sort, hi ha la suficient varietat en el panorama electoral com per avançar cap a la independència, si es vol, però posant en primer terme les persones (independentment del seu poder adquisitiu) i la seva felicitat.

Avui hem de reflexionar profundament i preguntar-nos què pensem realment, què ens importa i sobretot què volem. I si volem una societat més justa i en què tots i totes arribem bé i junts, demà votar en conseqüència.

MOU-TE

LLIBERTAT?

La llibertat, aquella condició que permet a l'individu fer allò que vol, allò que considera necessari per a si mateix. Vehicle de la voluntat i camí cap a la felicitat, la llibertat és per tant molt important per a l'ésser humà; quan una persona pot fer el que vol, les possibilitats que tindrà de ser feliç seran més  altes que les de la persona sense aquesta capacitat.

Però què és el que ens dóna aquest poder? Què ens fa ser lliures?

Alguns afirmen que si vols, pots, que l'únic obstacle entre nosaltres i els nostres objectius som nosaltres mateixos. Segons aquesta idea, per fer i ser allò que volem l'única cosa contra la qual hem de lluitar són les nostres pors, els nostres complexes, les nostres indecisions, etc. Els que no arriben allà on volen és perquè no s'han esforçat suficient, perquè són mandrosos o perquè s'han inclinat pel camí immediat i viciós, a priori més fàcil.

La majoria de vegades, si fan fora algú de la feina és perquè no ha rendit el que hauria d'haver rendit; si un jove no arriba a pagar-se la universitat és perquè ha malgastat els diners...

La veritat és que aquestes afirmacions sovint em semblen tan incoherents que em costa trobar-ne exemples semblants. Sembla obvi que el context en què vivim és el d'una cursa, i que més ens val "córrer" per aconseguir el màxim de diners. Ells són el qui realment ens donen la llibertat, com més diners tens més obstacles cauen, més barreres desapareixen i més a prop tenim les coses. 

Almenys actualment, els diners són el que únicament importa. Revelador és l'eslògan de la cursa de La Mercè d'enguany: poques coses gratis et faran sentir tan bé. Aquesta frase menysprea els valors sense cost que un pot obtenir al llarg de la seva experiència vital. Què és un somriure, una amistat, un amor o una abraçada en comparació amb el que hem d'obtenir pagant? 

Segons les lleis i les normes mitjançant les quals ens auto-regulem, tots els individus som iguals en drets. Jo cada cop estic més convençut que el dret és una fal·làcia, una gran mentida. Al primer món tots tenim dret a una bona sanitat, a una bona educació, a l'accés a la cultura o a moure'ns lliurement per gran part del planeta, però qui pot fer realitat tot això? Els drets els tenim tots, però alguns els poden acomplir molt bé mentre d'altres no poden fer-ho o ho fan a mitges.

Està clar que quan naixem, se'ns obliga a formar part d'una cursa que no hem decidit que es faci. I no només això, també comencem (i segurament acabem) amb diferents sabates. Els qui de debò són lliures, i a més a més poderosos, estan totalment satisfets amb aquesta competició. Sempre guanyen i ens venen que la llibertat ens està bé a tots. Però acabem de veure que la nostra llibertat és paper mullat. 

Si no disposem tots dels mateixos recursos, de les mateixes possibilitats i oportunitats, hi haurà sempre lliures i no tan lliures. I què és algú no lliure si no un esclau? El que puguin fer uns serà major que el que puguin fer uns altres. Això sí, "uns" són "uns pocs" i "uns altres" som la majoria. Per ser lliures de debò, el que ens cal és saber-nos amb els mateixos mitjans que la resta, i no per això perdre la identitat; no som el que tenim, sinó el que fem. 

Naixem movent-nos només pel que ens convé individualment. El que segons la meva opinió ha d'aconseguir l'educació i la cultura és que a poc a poc ens anem mobilitzant pel que ens convé també col·lectivament. Perquè entre tots fem unes sabates adequades per a tothom i així puguem ser veritablement lliures.

99 CONTRA 1

Ja podem estar tranquils. Ja podem respirar. Després d'un llarg i calorós estiu, l'esport rei torna a les nostres llars, als nostres bars i tant de bo als nostres carrers. En definitiva, la sublimació de la impotència nacional catalana torna a les nostres vides. 

Si quelcom de bo té la rutina, és el futbol. Quines ganes té la majoria de tornar a vibrar d'emoció amb la Lliga, la Champions i la Copa del rei. Com a molts altres, a mi el futbol m'encanta, però hi ha certs aspectes que em fan rebutjar-lo.

Sobre la inevitable transpolació del conflicte Catalunya - Espanya al voltant d'aquest esport, molts defensen que el Futbol Club Barcelona és un estendart de la catalanitat i que reprodueix els valors d'aquesta nació que suposadament tant defensa. Si fos així, ingressarien els seus diners a entitats financeres catalanes, per fer país i col·laborar amb els seus impostos, no? Doncs la veritat no és ben bé aquesta: el Barça té tots els seus diners a uns comptats holdings independents situats a paradisos fiscals estrangers. I per si fos poc, els directius (sovint implicats en estafes i malversacions de fons) han creat un bon entramat d'empreses fictícies i corruptes per tot el món, però molts ho defensen perquè "una bandera ens agermana". Ni un cèntim del que guanyen va a parar a les arques de Catalunya, a diferència del que paguem tots nosaltres. I això per no parlar del logotip d'Unicef relegat a la part del darrera de la samarreta en favor de la inversió dels ambaixadors del Qatar, tan respectuosos amb els Drets Humans. El pitjor potser sigui que això succeeix ara, no és una cosa del passat.

Tampoc em sembla digne que a un país del primer món, joves que corren i xuten una pilota, siguin els referents per al gruix de la societat. Trobo que hi ha persones molt més mereixedores d'aquest reconeixement; persones que lluiten per un món més just, que salven vides, que col·laboren voluntàriament, que apaguen incendis... Però per desgràcia, els protagonistes del futbol són els herois nacionals. I això fins al punt que, a la televisió, la marxa d'un entrenador aparegui abans que importants notícies que ens afecten a tots i el Català de l'Any sigui un home que -malgrat la seva trajectòria professional i el seu lloable discurs d'agraïment reivindicatiu- es limita a narrar les peripècies d'aquests esportistes. 

 Aquest fet no em semblaria tan patètic si l'entorn d'aquest joc no fos tan ostentós. Mentre governs de dretes apugen els impostos i ens retallen en Sanitat i Educació, mentre s'acomiaden persones i es desnonen famílies a diari, els clubs de futbol espanyols, amb un deute a Hisenda de 752 milions d'euros el gener de 2012 (probablement ara més), continuen fent fitxatges milionaris i pagant sous escandalosos als seus jugadors envoltats de luxe.  Les desigualtats són definitòries del nostre planeta, fins i tot les dels equips de la Lliga de Futbol Professional en semblen una petita metàfora. Els rics cada vegada més rics i els pobres cada cop més empobrits. Igualment el deute d'alguns privilegiats pot esperar. Tant per a alguns i tant poc per a d'altres. 

 El que més greu em sap és el desvirtuament d'aquest esport. Perquè sembla ser que som còmplices de l'opulència d'aquest món i que col·laborem amb el negoci cada cop que anem a algun partit (o el mirem), quan comprem una samarreta, quan llegim un diari, quan visitem un web o fins i tot quan en parlem. 

La manera de boicotejar aquesta burla al ciutadà sense renunciar al gaudi que ens pot donar el futbol és per mi una incògnita. Sembla que una de les fortaleses del sistema actual és la dificultat que tenim els ciutadans per canviar-lo, i el món que envolta el futbol no és més que un reflex d'aquest pervers sistema.

FADE OUT FLAIX FM

Un artista venut és aquell que no escriu el que vol llegir, que no composa el que vol escoltar.

Fa temps que volia escriure sobre això. Fa temps em vaig adonar que alguna cosa en la meva vida havia desaparegut: durant anys, havia passat els dies amb Flaix FM al costat, però ara gairebé mai l'escolto. Actualment, sintonitzar 105.7 suposa més una recerca d'evocació del passat que cap altra cosa. Però aquesta recerca es queda en intent, ja que a l'emissora ja no sona la mateixa música. Reconec que ja no en gaudeixo com ho feia abans. 

Flaix FM va nèixer l'u de juny de 1992. Òbviament no en recordo els primers anys, però aquesta emissora es creà amb l'afany de popularitzar la música electrònica. S'atrevia a apostar per un gènere minoritari no tan consolidat com altres com per exemple la música clàssica. Va preveure molt bé l'auge de l'electrònica i va testimoniar l'època daurada de la màquina amb programes com Decibèlia, programa força impensable avui dia.

No penso que els meus gustos musicals hagin canviat en excés, en tot cas s'han ampliat. Assenyalo per tant l'emissora com l'única responsable que jo l'hagi deixada a banda. Considero que Flaix FM ha oblidat el seu objectiu d'apropar-nos a la música i ha passat a dur a terme l'estratègia contrària. Per suposat que els gustos i les tendències del públic influeixen, però trobo que quan l'emissora va arribar a ser una de les ràdios temàtiques més importants de Catalunya és quan més fidel als seus principis havia de ser. 

Però la seva ambició va créixer tant que l'emissora ha anat desviant la seva música a gèneres no genuïns com ara el pop o el reggaeton i a artistes de molt a extremadament comercials com ara Pitbull o Rihanna. Respecto tots els gustos, però percebo aquesta transformació com un canvi merament lucratiu, una recerca de l'ampliació de les audiències i els beneficis. 

En la meva opinió, un al·licient de l'antiga Flaix és que era minoritària, que molestava segons quina gent. Ara més aviat sóc jo qui demana treure-la. D'una banda celebro que hagi arribat on és ara, i em sento partícip d'aquesta popularització, però de l'altra lamento que l'emissora que em va fer estimar aquest estil de música s'hagi traït a si mateixa d'aquesta forma. 

Amb aquesta reflexió no vull donar la imatge que censuro tot allò que té èxit i que adquireix l'etiqueta de "comercial". Em fa molta ràbia que alguns públics titllin certs artistes i grups de venuts només per vendre molt i agradar a molta gent. Com intento dir amb la frase que obre aquesta entrada, un artista es ven quan canvia la seva creació només per obtenir beneficis majors. Ara, jo admiro aquells que segueixen fidels al seu estil i arriben a viure (més o menys bé) del seu art. Beatus ille. 

PHILIP GLASS AL PALAU DE LA MÚSICA DE BARCELONA

Sóc més aviat fauna nocturna, i ara em trobo en una d'aquestes matinades en què més maleeixo no poder tenir un giny d'aquells per evocar records amb tanta claredat  com els que s'utilitzen a Harry Potter. Ara no recordo el seu nom, i, tot i que podria buscar-lo, prefereixo fer gala de la meva amnèsia a llarg termini.

El cas és que fa poc que he tornat de l'actuació del compositor nascut a Baltimore l'any 1937, Philip Glass. Em passa amb les pel·lícules i amb qualsevol nit musical, però mai puc recordar com he viscut una successió d'imatges, paraules, ritmes o melodies tan bé com en el mateix moment de viure-les. Sovint, enmig dels compassos o de les seqüències penso: "tant de bo pogués viure el que estic vivint en aquest moment amb la mateixa intensitat que ara". Però sé que la realitat és una altra, suposo que rau d'aquí la gràcia dels directes i dels concerts.

Acompanyat per tres teclats més, una vocalista (per cert, l'única dona) i tres vents, Glass ha ofert -als qui volien i es podien permetre pagar el preu que valia l'entrada- un repertori molt en relació amb el seu estil, ja que ha interpretat les obres del seu gènere més característic. 

La seva música es podria comparar amb la direcció d'autors de Jean Renoir (1894 - 1979), el qual busca l'essència, la puresa, mitjançant la repetició. Escoltant un parell de peces de Glass, hom ja pot deduir que es tracta d'un compositor emmarcat en el gènere minimalista, i que no evita -ans el contrari- la repetició de compassos. Això fa que en molts casos, l'oient entri en una mena de letargia i pugui viatjar a nous mons: espacials, subaquàtics, segons els que li dicti l'inconscient. 

Justament aquesta és una música del tot subjectiva, que allibera l'oient d'una norma rígida a l'hora d'interpretar emotivament l'obra. I és que la norma ja la trobem en el ritme, que a penes canvia. Això sí, de tant en tant apareix un crescendo, que transforma el pentagrama en un missatge grandiloqüent, que ens fa sentir-nos transcendents. Glass també ens convida a separar tota l'amalgama de sons que ens són presentats i anar-los descobrint un a un, com qui desgrana una pinya, per després tornar-los a ajuntar i adonar-nos que es necessiten mútuament. 

I parlant d'interdependència, cal destacar la gran feina de sincronització de tots els membres de l'agrupament, dels quals es veu la tàcita connexió mútua. Qui dóna nom al grup, potser a causa de la seva edat, ha deixat el virtuosisme a càrrec del seu número dos, qui també té la tasca de dirigir algunes peces. La clau de la comunicació entre els membres -tan important en la música de conjunt- és per mi desconeguda, i pocs músics, especialment el protagonista (que feia moviments amb el cap cada gairebé quaranta compassos), han passat pàgina mentre tocaven. 

Glass té el mèrit d'haver composat tot el que s'ha sentit aquesta nit, però és visible que en la seva proposta requereix els seus acompanyants per teixir un text musical que arribi a l'espectador. Tant és així que a la segona part ha presentat tots els membres del Philip Glass Ensemble, un gest prou lloable, propi d'un artista com és ell.

EL FANATISME A LA PORTA DEL COSTAT

Una llengua no desapareix perquè els qui no la saben no l'aprenen, sinó perquè els qui la saben no l'usen.  

Jose Antonio Artze

L'altre dia, en sortir de l'esplai, vaig buscar el meu germà perquè havia de dir-li alguna cosa. En aquell moment, un infant d'uns dotze anys, de qui precisament sóc monitor, sentint que ambdós parlàvem en la llengua de casa nostra i no la seva, ens va dir “Eh, parleu en català". Aleshores mon germà abaixà el cap i va mussitar que "era culpa de la nostra mare", talment com si fos un greu llast que a la nostra família parlem en castellà. Els infants potser parlen sense saber (d'altra banda són pocs els adults que no ho fan), però sí que són un reflex de la societat que tenim. La veritat és que no sé quina de les dues frases em va fer sentir pitjor.

La primera és, ja d'entrada, una ordre que en una societat (teòricament) democràtica queda deslegitimada; sobre el paper, tothom té dret a parlar la llengua que li vingui de gust. Naturalment, l'idioma genuí de la nacionalitat catalana és el català, però avui dia no es pot negar que el castellà forma part de la cultura de Catalunya. Sense anar més lluny, trobem artistes que creen en castellà, i no per això deixen de han de deixar de sentir-se catalans. La llengua pot ésser considerada com a tret identificatiu o un estendard d'identitat, però no ha de ser mai l'únic. Li vaig dir al meu germà que també podem parlar en anglès i això no ens fa necessàriament britànics o estatunidencs. En aquest sentit, em sembla un error greu titllar algú d'espanyol o fins i tot de nacionalista espanyol pel simple fet que es comuniqui en castellà (no he dit que ningú m'hi hagi titllat, ho consideraria un enorme fracàs de la meva tasca com a monitor); les llengües han de ser ponts entre els individus, no barreres. Tot i així hi ha gent que s'entesta a veure el castellà com un enemic que cal eliminar. Potser el que cal no és anar en contra de l'idioma d'Espanya (i de molts altres països), sinó a favor de la llengua pròpia. I des de la tolerància, que hauria de regir per sobre de qualsevol frontera o cultura.

Sobre la segona frase vull dir que a casa he parlat en castellà des que vaig néixer. Bé, millor dit des que vaig començar a parlar. Al meu entorn extra familiar gairebé sempre faig servir el català, és per això que potser t'ha sorprès la frase que obre aquest paràgraf. Aquest bilingüisme tan igualitari, com tot, té coses positives i coses negatives (el que és segur és que patiré alzheimer més tard), però jo em sento molt afortunat d'haver après el castellà a casa i després el català a l'escola.

Opino que ningú ens ha de dir d'on som, som d'on ens sentim nosaltres. O, com va dir algú, som de la terra que ens dóna de menjar. A casa ens considerem més catalans que espanyols, però l'última cosa que se'm passaria pel cap és sentir-me culpable pel fet de parlar en castellà. A l'igual que no em sento “orgullós” de ser català, no em pot saber greu una cosa que no he escollit jo, com ara la llengua amb què parlem a la família. El cas és que m'estimo tant el castellà com el català, i en alguns aspectes fins i tot m'agrada més el primer que el segon. Però vull recordar que parlo com a llengua, com a instrument (que al cap i a la fi és el que és), i no com a símbol d'Espanya o de la seva unitat, cosa que molts insisteixen a atribuir-li.

Per desgràcia, tot i que el català sigui també una hipotètica eina, poder parlar i ser entès en aquest idioma és un dret no sempre garantit, a més que ha estat i està actualment en una posició desfavorida. És per això que provo de fomentar-ne l'ús sempre que puc. Fins i tot m'atreviria a dir que ho faig més que molts dels que s'auto etiqueten de catalanistes convençuts. Que el català tingui la presència que molts volen depèn dels mateixos catalans; és clar que hi ha motius històrics que ja no es poden canviar, però el futur de la llengua està en les mans dels qui l'estimen.

Amb la meva situació a tall d'exemple, intento demostrar que la llengua és només una variable més de la cultura (per això no cal dir llengua i cultura, el segon mot ja engloba implícitament el primer). Alhora, provo de convèncer-te que per millorar i progressar no cal anar en contra d'algú altre sinó a favor d'un mateix. Sentint frases com les del principi, em plantejo fins on arriba el dogmatisme, i que potser no cal marxar gaire lluny per topar-nos de cara amb ell. Siguem crítics.

EL BÉ DE LA BICICLETA

Sempre he admirat força les persones que van en bicicleta, i en concret les que ho fan per la ciutat. Ja sigui amb bicicleta pròpia o fent ús del servei Bicing (o algun servei anàleg a qualsevol altre zona urbanitzada), aquestes persones reivindiquem un tipus de transport alternatiu i en molts casos millor. Faig èmfasi en la primera persona perquè des de ja fa un temps jo mateix també m'he sumat a aquest col·lectiu de ciclistes no professionals. I n'estic ben orgullós.

Què voleu que us digui, trobo que gairebé tot són avantatges: anant amb bicicleta un fa esport, i, per sort o per desgràcia, a tots ens agrada estar en forma i sentir-nos bé amb nosaltres mateixos. A més, el ciclista aprèn a moure's per la ciutat com a vehicle (cosa especialment útil si encara no utilitza cotxe o moto, com és el meu cas) i també, si no ho fa encara, comença a conèixer els carrers i els seus sentits. 

Un punt essencial per a mi és el de l'estalvi. Un servidor no té molts calés (crisi a part) i passar de gastar quatre t-10's mensuals a gastar-ne només una es nota. I encara que els tingués, crec que tampoc ho faria, perquè trobo inadmissible -alhora que comprensible, coses del sistema- la pujada de preus que estan patint els serveis de transport públic. Però en fi, com sempre, allò bàsic i que és de tots és el primer que surt perjudicat davant de situacions difícils. 


Una altra cosa bona és que realment és un transport pràctic. Com de moment no està gaire definit l'estatus d'aquest mitjà de transport, el ciclista pot fer tant de vianant com d'automòbil, i passar (sempre amb precaució) per voreres, passos de zebra i carrers. Alguns conductors i també vianants encara no ens respecten gaire, però és qüestió de temps.

Per últim, i espero que no per això em titlleu d'ultraverd o ecologista (concepte que no existeix des que l'home va plantar la primera llavor) exagerat, la bicicleta és un mitjà de transport que no contamina en absolut. En no consumir combustible, resulta un estalvi més. 

Per aquests motius he optat per prioritzar el transport en bicicleta per sobre de qualsevol altre, tanmateix està clar que tothom té les seves pròpies circumstàncies.

Després hi ha el conflicte bici pròpia contra Bicing, una qüestió d'avantatges i inconvenients a què vaig estar donant moltes voltes quan em van robar la bicicleta, no us penseu. Coses bones de la pròpia: t'assegures la seva disponibilitat, la pots deixar on tu vulguis (amb uns límits), pots utilitzar-la tanta estona com et plagui i coneixes els seus punts forts i les seves debilitats. Amb el Bicing: tot i que ara s'ha reduït una mica, hi ha limitació d'horaris i d'ubicacions, no cal que et preocupis pel robatori, no necessites un lloc on guardar-la, és molt més fàcil i ràpid d'aparcar i no cal preocupar-se pel manteniment. I em deixo coses. Finalment he optat per una bici pròpia, tot i que m'agradaria invertir en un Bicing, per estar sempre preparat. El cas és posar el teu granet de sorra, suposo.

VÀNDALS

Avui utilitzaré l'escriptura com a teràpia. Tot i que reconec la seva gran utilitat, no escric massa sovint per estar millor amb mi mateix. Però ara és diferent, ja que aquesta nit passada he viscut un fet que, per què enganyar-nos, m'ha traumatitzat un pèl i necessito reflexionar-hi "en veu alta".

El fet en si no és res extraordinari, suposo que a molts de nosaltres ens ha de passar tard o d'hora; un dels riscos de la vida nocturna. Ahir era una nit amb moltes expectatives, i de fet, no podria haver començat millor. Venia un dels meus ídols musicals més llunyans, i resultà ser una persona molt propera i sorprenentment simpàtica de qui ens vam fer força amics abans de la seva actuació.

Doncs l'"accident" va ser justament durant l'hora en la qual Vandal va ser als plats, quan el local (que ja de per si és petit) estava ple de gom a gom i quan la gent anava més exaltada. Al meu costat tenia un noi que va començar a tocar i a apropar-se molt a una amiga fins al punt de fer-se pesat, ella provava de treure-se'l de sobre. Sense intenció de fer-me l'heroi em vaig posar entre els dos aprofitant un moment en què el personatge s'havia despistat. Naturalment, a l'adonar-se'n, ell va intentar recuperar la posició, però es trobà amb la meva ferma oposició. Fent gala de la seva masculinitat, l'individu va començar a empènyer-me i com jo no em movia gaire finalment es va posar davant meu i se'm va encarar. No havia acabat d'oferir-me sortir a fora quan dos amics seus, amb gran criteri, decidiren encarar-se amb mi. Jo li vaig respondre que si era tan valent, que fes el que hagués de fer al local mateix. No crec que els col·legues del noi sentissin gran cosa, però el cas és que vaig rebre un parell o tres de cops a la cara quan no havia acabat de parlar. Sincerament, no ho vaig arribar a copsar, però juraria que el protagonista no va tocar-me tan directament. Aleshores tothom del voltant ens va separar. Més tard, l'imbècil (ja m'he cansat de buscar sinònims respectuosos) va venir a per més i em sento orgullós d'haver-me rebaixat: li vaig demanar perdó i li vaig oferir les paus. Va sortir bé perquè ens vam donar les mans i tot...

No sé si per bé o per mal, analitzo molt les coses, i com diria un professor de la universitat, en aquesta anècdota hi ha molta "xixa". D'entrada vull reconèixer els meus errors. 

El primer, trobo que és un pseudoerror: qui em manava a mi de fer l'heroi? Jo veia clar que l'energumen era realment pesat per a la meva amiga, qui tractava de desfer-se'n inútilment. Situacions com aquesta em donen un coratge molt exagerat, perquè trobo que la situació era injusta. Ell té més força que ella i per tant anul·lava la seva voluntat. 

El segon error va ser mantenir la tensió quan tenia el noi al darrere, reconec que hauria d'haver-me apartat o simplement haver passat d'ell. Tot i així, suposo que al final vaig actuar assertivament.

Tornant a la violència, quan vaig sentir que em pegaven, l'instint em va exigir que m'hi tornés amb totes les meves forces, que li trenqués el nas a aquell imbècil. Però suposo que vaig pensar ràpid i vaig trobar que no valia la pena. Que amb violència l'única cosa que es genera és més violència. Doncs no és que faci molta gràcia, perquè quedes com l'idiota a qui peguen i es queda tan ample, quan en realitat un el que vol és arrencar els collons d'aquells desgraciats. 

Aquell sentiment de ràbia i d'ira el vaig haver de reprimir moltíssim, i per culpa d'aquesta força auto repressiva no vaig estar tan content com acostumo a estar quan surto de festa, i més en una ocasió tan especial com l'esmentada. Vaig estar molta estona donant-hi voltes. 

Pedanteria permesa, Freud deia que la repressió dels instints més primaris provoca la infelicitat de l'individu, però és la forma més viable de viure en societat. Llavors arribo a la conclusió que el preu que he de pagar per poder-me considerar un ciutadà apte és tenir en aquest moment mal a la mandíbula, una rascada al front, sentir que no vaig aprofitar la música tant com hauria pogut i encara sentir la ràbia latent en mi. I és que, per què negar-ho, encara recordo la cara del líder i em plantejo fer que maleeixi alguna nit en què surti i, per mala sort, es trobi amb mi.

Una altra opció hauria sigut cercar els meus amics (els quals estaven ben a prop) i muntar una petita batalla de discoteca tan típica, però hauria suposat el mateix que tornar-s'hi, acumulació de més i més violència.

Tota això em porta a pensar en la llei del més fort, el poder que atorga l'agressivitat i la força. Últimament em trobo amb situacions en què l'home imposa la seva voluntat sobre la de la dona mitjançant la força bruta. Seguint amb l'exemple, jo no sóc gaire de lligar a discoteques, però tinc claríssim que un "no" és un "no". Està clar que l'home és generalment més fort, però per la força obté un poder falsejat. Bé, no, no ens enganyem, el poder el té ell, però no per unanimitat, acceptació o com li vulguis dir, sinó per imposició. Aquesta és la gran lacra per als qui lluiten per la igualtat de gènere, ja que és una diferència, una dificultat que ens ve donada per la natura i no podem canviar. Una diferència que tira per terra tota voluntat de paritat. 

Jo mai havia tingut cap altercat (sic) semblant a aquest, i realment em sap molt greu que algunes nits s'espatllin d'aquesta forma. Si surto de festa és per passar-m'ho bé i gaudir de la música amb bona companyia, l'ultima cosa que busco és entrar en conflicte amb ningú. No puc aleshores deixar de preguntar-me, per què hi ha gent que es capfica amb anar a buscar raons? Desenganyeu-vos, la droga exagera l'ànim, però drogar-se no implica barallar-se amb ningú. Aquesta gent no són persones, són animals.