dimecres, 29 d’agost de 2012

99 CONTRA 1

Ja podem estar tranquils. Ja podem respirar. Després d'un llarg i calorós estiu, l'esport rei torna a les nostres llars, als nostres bars i tant de bo als nostres carrers. En definitiva, la sublimació de la impotència nacional catalana torna a les nostres vides. 
Si quelcom de bo té la rutina, és el futbol. Quines ganes té la majoria de tornar a vibrar d'emoció amb la Lliga, la Champions i la Copa del rei. Com a molts altres, a mi el futbol m'encanta, però hi ha certs aspectes que em fan rebutjar-lo.


Sobre la inevitable transpolació del conflicte Catalunya - Espanya al voltant d'aquest esport, molts defensen que el Futbol Club Barcelona és un estendart de la catalanitat i que reprodueix els valors d'aquesta nació que suposadament tant defensa. Si fos així, ingressarien els seus diners a entitats financeres catalanes, per fer país i col·laborar amb els seus impostos, no? Doncs la veritat no és ben bé aquesta: el Barça té tots els seus diners a uns comptats holdings independents situats a paradisos fiscals estrangers. I per si fos poc, els directius (sovint implicats en estafes i malversacions de fons) han creat un bon entramat d'empreses fictícies i corruptes per tot el món, però molts ho defensen perquè "una bandera ens agermana". Ni un cèntim del que guanyen va a parar a les arques de Catalunya, a diferència del que paguem tots nosaltres. I això per no parlar del logotip d'Unicef relegat a la part del darrera de la samarreta en favor de la inversió dels ambaixadors del Qatar, tan respectuosos amb els Drets Humans. El pitjor potser sigui que això succeeix ara, no és una cosa del passat.


Tampoc em sembla digne que a un país del primer món, joves que corren i xuten una pilota, siguin els referents per al gruix de la societat. Trobo que hi ha persones molt més mereixedores d'aquest reconeixement; persones que lluiten per un món més just, que salven vides, que col·laboren voluntàriament, que apaguen incendis... Però per desgràcia, els protagonistes del futbol són els herois nacionals. I això fins al punt que, a la televisió, la marxa d'un entrenador aparegui abans que importants notícies que ens afecten a tots i el Català de l'Any sigui un home que -malgrat la seva trajectòria professional i el seu lloable discurs d'agraïment reivindicatiu- es limita a narrar les peripècies d'aquests esportistes. 



 Aquest fet no em semblaria tan patètic si l'entorn d'aquest joc no fos tan ostentós. Mentre governs de dretes apugen els impostos i ens retallen en Sanitat i Educació, mentre s'acomiaden persones i es desnonen famílies a diari, els clubs de futbol espanyols, amb un deute a Hisenda de 752 milions d'euros el gener de 2012 (probablement ara més), continuen fent fitxatges milionaris i pagant sous escandalosos als seus jugadors envoltats de luxe.  Les desigualtats són definitòries del nostre planeta, fins i tot les dels equips de la Lliga de Futbol Professional en semblen una petita metàfora. Els rics cada vegada més rics i els pobres cada cop més empobrits. Igualment el deute d'alguns privilegiats pot esperar. Tant per a alguns i tant poc per a d'altres. 



 El que més greu em sap és el desvirtuament d'aquest esport. Perquè sembla ser que som còmplices de l'opulència d'aquest món i que col·laborem amb el negoci cada cop que anem a algun partit (o el mirem), quan comprem una samarreta, quan llegim un diari, quan visitem un web o fins i tot quan en parlem. 

La manera de boicotejar aquesta burla al ciutadà sense renunciar al gaudi que ens pot donar el futbol és per mi una incògnita. Sembla que una de les fortaleses del sistema actual és la dificultat que tenim els ciutadans per canviar-lo, i el món que envolta el futbol no és més que un reflex d'aquest pervers sistema.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada