dissabte, 24 de novembre del 2012

REFLEXIÓ

Demà és 25 de novembre. Però no és un 25 de novembre qualsevol. És un dia esperat per molts, ja que se celebren les eleccions (anticipades) al Parlament de Catalunya. Totes i tots tenim un vot per escollir el partit i les persones que volem que ens representin i prenguin algunes de les decisions més importants per a nosaltres. Perquè, ens agradi o no, el que decideixen els polítics ens afecta plenament en la gran majoria de les coses que tenim, fem, hem de fer, etc. 


I com que sovint no ens ha agradat el que hi havia, hem viscut algunes importants mobilitzacions durant els darrers mesos; per expressar el nostre malestar, per protestar contra unes mesures que no ens afavoreixen o per reclamar que els drets que ens pertoquen estiguin garantits. 

He vist pel carrer alguns missatges que inciten a l'abstenció: des del típic "no votis" o "foc a les urnes" fins a un de ben original que deia "Ni CUP ni CAP". És ben legítim que no ens agradi el nostre sistema, però reconeguem que de moment tenim ben poques opcions de canviar-lo si no és votant. Reconeguem que els que opten per allò que no volem no dubtaran ni un moment a l'hora votar. No ens han donat suport quan ens fèiem sentir a les manifestacions, però demà ni un dubtarà a baixar al carrer i donar el seu suport en forma de vot als qui juguen en contra nostra. 


Que el sistema no ens agrada no és excusa: entre d'altres, hi ha partits que proposen canviar la llei electoral i n'hi ha que volen fer canvis més radicals en el sistema polític. No podem començar la casa per la teulada, hem de ser realistes. Estem d'acord que no podem parlar del 25 de novembre com la festa de la democràcia, però convertim-lo en una mobilització de debò, una manifestació que sí que tingui repercussions i que pugui canviar les coses.


I com fer-ho? Només tenim un vot, no el podem malbaratar cedint a qualsevol de les pressions partidistes. Alguns dels partits volen situar aquest vot entre dues grans banderes, la catalana i l'espanyola. Després de l'exitosa marxa per la independència l'onze de setembre a Barcelona i del suposat fracàs de la reunió pel pacte fiscal, un CiU liderat per Artur Mas ens posa davant una suculenta oferta, una solució a molts mals en forma d'estelada. 


D'una banda ho fa per tal que obviem o perdonem el fracàs que ha suposat la dreta neoliberal, conservadora i catòlica en el govern de Catalunya. I de l'altra, pretén ocultar el conflicte de debò. A l'igual que a les altres, en aquestes eleccions hem de decidir si volem la dreta o l'esquerra, si ens preocupem per quina bandera tenim al damunt o perquè totes les persones tinguin les mateixes oportunitats. Els sentiments hi juguen un paper important, però el que ens fa avançar realment com a poble feliç i cohesionat és que tots tinguem una feina i ingressos, sanitat, educació, igualtat... Aquesta és la font de la llibertat de debò. 


Pel que fa als seus objectius d'un poble feliç i cohesionat una mica particular, en ni tan sols dos anys de mandat, Convergència i Unió, entre moltes altres coses: 

  • Ha fracassat contra l'atur, que augmenta sense que res el pari. La primera causa de mort de les persones entre 30 i 40 anys ha passat a ser el suïcidi, i de les persones entre 19 i 30, la segona.
  • En sanitat, ha retallat fins a 1000 milions d'euros i ha instaurat el repagament sanitari, que ells anomenen copagament. Mentrestant, el conseller de salut proclamava "La salut és un bé privat que depèn d'un mateix i no de l'Estat".
  • En educació han deixat d'invertir 700 milions d'euros, 3600 mestres han perdut la feina, les beques han baixat en un 78,43% i els diners destinats a la universitat s'han reduït 153 milions.
  • En igualtat de gènere han desmantellat la majoria d'estructures i programes (molts d'ells no suposaven cap cost) entorn a la igualtat d'oportunitats de les dones, també s'ha eliminat el programa contra la violència de gènere.
  • Ha privatitzat la gestió de l'aigua i centres de salut entre d'altres. Ha augmentat els preus del transport públic.

Ens diuen que no hi ha diners, però estem segurs que la falta de liquiditat és per culpa de la crisi o fins i tot d'Espanya? En tot cas apunto que CiU, mentre deia que tocava estrènyer-se el cinturó, eliminava l'impost de successions als ciutadans més rics, donava grans subvencions al Circuit de Montmeló, al seu altaveu anomenat Grup Godó i a les escoles que segreguen per sexes. I em deixo coses.


I després de totes aquestes polítiques destructives, què obtenim a canvi?


  • Casos de corrupció que taquen polítics del partit. Alguns dels imputats fins i tot es presenten a les eleccions.
  • Censura als mitjans públics i silenciament de missatges que denuncien les males polítiques de CiU.
  • Resposta a les protestes ciutadanes mitjançant la violència, repressió, tortura i maltractament.


Però nosaltres som molt bons ciutadans i ens ho empassem tot perquè el que importa de debò és el país, i CiU és la primera que lluita no només per millorar les condicions de vida de tots els catalans, sinó per aconseguir la independència. 

El que hem de decidir és què posem com a primordial a l'hora de votar. Cometem un greu error en oposar CiU amb PP. Amb els seus governs, a Catalunya i a Espanya s'estan duent a terme les mateixes polítiques, i l'única cosa que diferencia els  dos polítics és una bandera, res més. Tots vam poder veure com l'Artur Mas li recordava a l'Alícia Sánchez-Camacho que durant la seva curta legislatura, CiU havia donat suport al PP en la gran majoria de decisions preses en el Congrés dels Diputats com ara l'amnistia fiscal al conjunt d'Espanya o els pressupostos estatals. Convergència i Unió va ajudar a aprovar uns pressupostos que en l'actualitat provoquen l'impagament a associacions catalanes per part de la Generalitat. Això és mirar pel bé de Catalunya.


Si volem seguir per aquest camí, votem-los sense dubtar ni un moment. Però plantegem-nos-ho: aquest atac sistemàtic als drets dels qui més pateixen és el preu que hem de pagar per la independència, si és que la volem? Perquè hi ha altres partits que contemplen la consulta i la llibertat per al poble català per escollir el seu futur i que opten per mantenir i millorar l'estat del benestar. 


Ens demanen un vot útil, però no val la pena regalar d'aquesta manera la poca rellevància que de moment tenim als destructors dels béns públics i la igualtat. Pel mateix motiu cito textualment el candidat Oriol Junqueras: "ERC serà un soci més fidel a Mas que Unió". Aquesta frase és molt representativa del rumb polític d'Esquerra Republicana de Catalunya, que ha optat per eliminar la part "Esquerra" i fins i tot "Republicana" (Mas en cap moment ha parlat d'una república catalana) per quedar-se amb un primitiu "Catalunya". Qualsevol vot és legítim, però si es vota ERC s'està votant CiU de retruc. Per sort, hi ha la suficient varietat en el panorama electoral com per avançar cap a la independència, si es vol, però posant en primer terme les persones (independentment del seu poder adquisitiu) i la seva felicitat.

Avui hem de reflexionar profundament i preguntar-nos què pensem realment, què ens importa i sobretot què volem. I si volem una societat més justa i en què tots i totes arribem bé i junts, demà votar en conseqüència.


diumenge, 4 de novembre del 2012

LLIBERTAT?

La llibertat, aquella condició que permet a l'individu fer allò que vol, allò que considera necessari per a si mateix. Vehicle de la voluntat i camí cap a la felicitat, la llibertat és per tant molt important per a l'ésser humà; quan una persona pot fer el que vol, les possibilitats que tindrà de ser feliç seran més  altes que les de la persona sense aquesta capacitat.

Però què és el que ens dóna aquest poder? Què ens fa ser lliures?

Alguns afirmen que si vols, pots, que l'únic obstacle entre nosaltres i els nostres objectius som nosaltres mateixos. Segons aquesta idea, per fer i ser allò que volem l'única cosa contra la qual hem de lluitar són les nostres pors, els nostres complexes, les nostres indecisions, etc. Els que no arriben allà on volen és perquè no s'han esforçat suficient, perquè són mandrosos o perquè s'han inclinat pel camí immediat i viciós, a priori més fàcil.

La majoria de vegades, si fan fora algú de la feina és perquè no ha rendit el que hauria d'haver rendit; si un jove no arriba a pagar-se la universitat és perquè ha malgastat els diners...

La veritat és que aquestes afirmacions sovint em semblen tan incoherents que em costa trobar-ne exemples semblants. Sembla obvi que el context en què vivim és el d'una cursa, i que més ens val "córrer" per aconseguir el màxim de diners. Ells són el qui realment ens donen la llibertat, com més diners tens més obstacles cauen, més barreres desapareixen i més a prop tenim les coses. 

Almenys actualment, els diners són el que únicament importa. Revelador és l'eslògan de la cursa de La Mercè d'enguany: poques coses gratis et faran sentir tan bé. Aquesta frase menysprea els valors sense cost que un pot obtenir al llarg de la seva experiència vital. Què és un somriure, una amistat, un amor o una abraçada en comparació amb el que hem d'obtenir pagant? 

Segons les lleis i les normes mitjançant les quals ens auto-regulem, tots els individus som iguals en drets. Jo cada cop estic més convençut que el dret és una fal·làcia, una gran mentida. Al primer món tots tenim dret a una bona sanitat, a una bona educació, a l'accés a la cultura o a moure'ns lliurement per gran part del planeta, però qui pot fer realitat tot això? Els drets els tenim tots, però alguns els poden acomplir molt bé mentre d'altres no poden fer-ho o ho fan a mitges.

Està clar que quan naixem, se'ns obliga a formar part d'una cursa que no hem decidit que es faci. I no només això, també comencem (i segurament acabem) amb diferents sabates. Els qui de debò són lliures, i a més a més poderosos, estan totalment satisfets amb aquesta competició. Sempre guanyen i ens venen que la llibertat ens està bé a tots. Però acabem de veure que la nostra llibertat és paper mullat. 

Si no disposem tots dels mateixos recursos, de les mateixes possibilitats i oportunitats, hi haurà sempre lliures i no tan lliures. I què és algú no lliure si no un esclau? El que puguin fer uns serà major que el que puguin fer uns altres. Això sí, "uns" són "uns pocs" i "uns altres" som la majoria. Per ser lliures de debò, el que ens cal és saber-nos amb els mateixos mitjans que la resta, i no per això perdre la identitat; no som el que tenim, sinó el que fem. 

Naixem movent-nos només pel que ens convé individualment. El que segons la meva opinió ha d'aconseguir l'educació i la cultura és que a poc a poc ens anem mobilitzant pel que ens convé també col·lectivament. Perquè entre tots fem unes sabates adequades per a tothom i així puguem ser veritablement lliures.