dilluns, 30 de març de 2015

VOLANT MÉS ENLLÀ

La mort d'una persona és una tragèdia. La de milions, una estadística.

Ióssif Stalin


Hi ha moltes coses de les que ens envolten que em grinyolen, però últimament n'hi ha una que ho fa especialment. Probablement coincidirem que es tracta d'un tema delicat. De fet, és sobre aquest estatus sobre el que m'agradaria reflexionar. I precisament, donada aquesta delicadesa, vull deixar clar que aquest text l'escric des d'un respecte profund per qualsevol vida humana.

Durant alguns dies he percebut una sensació com de dol nacional per la mort dels passatgers del vol a Düsseldorf. És cert que el fet que no hagi estat un accident fortuït ha fet augmentar la singularitat de la notícia, però vull referir-me als dies anteriors a que se'n descobrís la causa, quan simplement sabíem que un avió en què viatjaven unes cent-cinquanta persones s'havia estavellat. 

Un dels criteris de noticiabilitat, aquelles característiques que fan que un fet determinat pugui esdevenir notícia, és la proximitat. Si és un accident que ha passat a prop nostre, és més probable que ens afecti, ni que sigui emocionalment. També viurem més tràgicament la notícia si hi ha enviats especials, entrevistes a familiars, detalls de les vides de les víctimes, etc. 

En més d'una entrevista per al documental en què estem treballant he pres consciència de la importància que té com expliquem les coses. En termes generals, saber que un cinquanta per cent de jovent estigui aturat no ens importarà tant com veure'n un en situació de misèria. Llegir que els desnonaments s'han multiplicat ens deixarà indiferents fins que coneguem la història d'algú que s'ha quedat sense llar. És psicològic, i també conseqüència del temps postmodern en què vivim: l'abstracció costa, els relats funcionen.

Després de tanta pornografia sentimental i invasió de la intimitat de les persones afectades per part de molts mitjans de comunicació, ha quedat demostrada la capacitat de mobilització emocional que posseeixen la premsa, la televisió, Internet... "Els mitjans no ens diuen com pensar, però sí sobre què pensar". I si pensem, també sentim.   

Quin servei públic obtinc jo com a ciutadà de saber els ets i uts d'aquest sinistre? Personalment, intuïa una certa hipocresia en donar tanta importància a la mort d'aquestes persones. Naturalment que és un fet tràgic i que a més genera curiositat, però mor molta gent cada dia. A accidents i a causa d'accions premeditades. Segons algunes dades, cada minut mor un infant per desnutrició.

La pregunta del presentador Josep Cuní sobre quants catalans hi havia a l'avió em va ser reveladora. La vida dels catalans és més important que la dels francesos? Que la de qualsevol ésser humà? L'audiència s'ho prendrà diferent? 

Tot i no estar directament relacionat, aquesta pregunta em va fer entendre per què, a part dels interessos econòmics, un accident pot tractar-se de tragèdia i una tragèdia pot tractar-se de dada inevitable. Les notícies sovint impliquen noves pors, i tenir por a un accident d'avió és un temor del primer món. Les pors que tenim són les que no canviaran el món. No només la cultura: els mitjans podrien apropar-nos emocionalment als grans derrotats del món (i de la ciutat) i no tractar moltes situacions com inevitables, com donades per la contingència o la naturalesa. El dia que ens sentim com l'infant que no pot accedir a aigua potable, com la persona que viu en guerra o com la mare que envia la seva descendència a l'escola sense dinar estarem més a prop de la justícia. Però ara mateix la vida dels que estem davant la televisió de pantalla plana és més important.

dijous, 30 de gener de 2014

SALUDEM EL CANVI

M'agrada tocar les persones amb les quals convisc. Naturalment amb matisos i depenent del grau de relació, però podria dir que valoro el contacte físic. Opino que tocar l'altra persona, donar-li la mà o xocar-li l'esquena augmenta i enriqueix el missatge que pugui estar donant. I ja no parlem de com enforteix acariciar-se, abraçar-se i fer-se petons, com de bé ens fa sentir donar-ne i rebre'n, per molt de durs que anem. No pots tocar les persones quan hi parles per telèfon o Internet, i aquest és un dels motius pels quals el cara a cara és el tipus de comunicació més complet. 

Alhora, crec que aquest "expressar-se físicament" és molt personal; trobo important poder escollir com i amb qui ho faig en funció del que senti. Lliurement. Els meus gestos d'afecte són valuosos, com els de tothom, i no sempre tinc per què donar-ne. És per això que no m'agrada haver de fer dos petons quan em trobo amb una noia i donar la mà quan em trobo amb un noi. Trobo que no només és heteronormatiu sinó que també obliga a donar quelcom personal i íntim a algú que potser acabes de conèixer. 

Així que a partir d'ara intentaré saludar de la forma amb què em senti més còmode. Perquè tot i que els estàndards socials estan establerts fins a nivells molt profunds, no hem de renunciar a canviar-los si no ens convenen. Necessitava escriure això per posar-ho en marxa, per decidir-me d'una vegada a actuar una mica més d'acord amb els meus ideals. Potser sigui començar la casa per la taulada, o potser ningú pensi com jo i estigui criticant una minsa estupidesa dins la gran porqueria que hi ha a la nostra tribu, però he pres consciència un cop més que no podem esperar els canvis, els hem de començar.

diumenge, 28 d’abril de 2013

EL LLENGUATGE A DEBAT

Amb molt bona companyia, fa uns dies debatia sobre la perspectiva de gènere a l'esplai, una comunitat segurament poc acadèmica, però amb molt bona voluntat educadora i fins i tot transformadora. 

Com a entitat progressista, en la teoria tothom és molt conscient de la importància d'aquesta vessant i no ens va costar massa posar-nos d'acord en com cal treballar el gènere i la sexualitat amb els infants i amb els joves. Vam parlar de si ho fèiem amb tots els grups d'edat, de com fèiem grups, si era un objectiu transversal...

I tot i adonar-nos que és difícil ser coherent amb el que es pensa i que teníem (per sort) un munt de coses a millorar, fins aquí no va haver-hi massa debat real, el tema de discussió que avui em fa escriure aquestes línies va arribar amb una pregunta sobre la importància de l'ús del llenguatge no sexista. És important dir "'famílies" enlloc de "pares" i "infants" com a genèric enlloc de "nens"? Hem d'evitar equiparar condicions com l'homosexualitat amb un insult, encara que sigui en broma?

No hi ha dubte que el paper de l'equip de monitors és cabdal en tots els sentits, i la nostra manera de comunicar-nos (tant pel que fa a les paraules com les actituds) és un factor molt important per a l'infant, el qual tendeix a prendre la nostra figura com a referent.

Al principi, la gran majoria que expressava la seva opinió creia que el més important era, més enllà de com diem les coses, què fem i com ho fem. I per aquest motiu no passava res si fem servir paraules com "maricón" com a insults, perquè tot s'emmarcava en un context de broma i sabíem que no passava res perquè ningú ho era. 

Però què passava quan algú ho era? La seva "condició" era tan dolenta com per utilitzar-la amb l'afany d'ofendre algú? Infant o no, ningú voldria ser quelcom que s'utilitza per insultar, sigui en broma o no. D'aquesta manera vam veure que no només influïm els infants i joves del nostres esplai, sinó el mateix grup de monitors. 

Alguns i algunes vam arribar a la conclusió que podíem utilitzar el terme com a insult, però que per a nosaltres no era res dolent ser homosexual. Tot i així, com que segurament l'infant més petit sí que ho acabaria percebent com a quelcom pejoratiu, allò era un mal costum que, com tants altres, convenia canviar. 

Tanmateix, més enllà de fer un esforç i canviar la forma de parlar per la influència que podem exercir sobre un determinat infant, m'agradaria saber quina influència pot comportar aquest canvi sobre mi mateix.

Per aquest dubte aquesta entrada vol ser una reflexió no només sobre el gènere i el llenguatge no discriminatori a l'esplai sinó també sobre el llenguatge en si. Perquè em té molt intrigat fins a quin punt, amb o sense infants davant, les paraules ens serveixen per definir l'univers arribant a canviar la nostra comprensió d'aquest. Fins a quin punt deixar de parlar de forma discriminatòria modifica la nostra pròpia estructura mental?

Espero que no deixis de llegir si et dic que no tinc cap resposta sobre si podríem pensar sense llenguatge, sobre si idealment podríem aprehendre la realitat sense filtrar-la per un sempre "subjectiu" llenguatge.

I escric sempre subjectiu no volent dir que està lligat a un individu en concret, sinó referint-me a tot el que comporta un llenguatge determinat. Perquè els conceptes canvien a través dels idiomes, i això és la prova més senzilla que depenent de la nostra cultura (on s'inscriu la llengua) associem una paraula a una realitat. O amb més d'una, ja que per a nosaltres un rellotge pot ser de polsera o de paret, mentre que per a un anglosaxó no és el mateix un "watch" que un "clock", que són conceptes força diferents. 

Em sembla molt interessant el cas dels conceptes polítics "esquerra" i "dreta". Provenen de la manera en què s'asseien a la cort els polítics durant la Revolució Francesa, ordenats segons el seu grau de progressisme o conservadorisme. Pels motius que fossin, ja abans d'aquesta dicotomia, la nostra societat escrivia cap a la dreta i tenia una mena de fòbia envers l'esquerra (fins fa poques dècades als esquerrans se'ls lligava la mà a la cadira i molts acabaven aprenent a escriure amb les dues mans). També lligat amb l'escriptura va el fet que, simbòlicament, la dreta sigui el futur, allà on anem. I el llenguatge es delata quan en italià, l'esquerra tingui tanta relació amb allò fosc, fent-nos arribar paraules com "sinistre". 

Potser és una teoria massa exagerada, però què hauria passat si els polítics s'haguessin assegut de forma oposada? El simbolisme de la dreta no política hauria estat lligat al progressisme i viceversa? 

Probablement aquest sigui un enigma que ens ha anat perseguint durant tota la història i que no sabem si mai resoldrem. Podem intentar canviar la realitat, però també, per què no, intentem canviar el llenguatge, entenent-lo com una vessant més d'aquesta realitat tan imperfectament complexa.

dimarts, 12 de març de 2013

L'AROMA DE LA VIOLÈNCIA

Mentre esperava, vaig sentir un sorolls curiosos que provenien del lavabo que havia d'utilitzar en breus. Era com si algú s'hagués tret moltes capes de roba abans de fer les seves gestions i ara se les estava posant totes de nou. Vaig impacientar-me perquè havia estat bevent molta aigua esperant que això m'ajudés a millorar-me davant d'un refredat considerable, tant fins al punt de pensar "fes un compte enrere i quan arribis al zero pregunta-li si li queda molt...". Quan anava pel quatre -ja quedava poc- es va obrir la porta sense cap soroll de ciència ficció. Tampoc en va sortir fum, però no hauria estat del tot estrany si tenim en compte que l'usuari del lavabo era un astronauta macrocèfal. Què dimonis hi feia, a una Universitat pública?

Més endavant, passejant pels passadissos del campus, me'l vaig tornar a trobar. Caminava lent, com si aquesta gravetat no fos la més adequada per a ell, i saludava a la gent que s'hi creuava. A la biblioteca era encara més afectuós, i la gent que tenia ganes de deixar l'estudi de banda trobava en ell un oasi de procrastinació. Va ser allà quan vaig adonar-me de quina missió es duia entre mans a la nostra Universitat: l'havien enviat per publicitar una marca d'higiene masculina, coneguda pels seus exòtics aromes i els seus anuncis marcadament masclistes. En aquests últims, l'home que utilitza el producte (que evitaré escriure ja que és prou conegut) obté totes les dones amb qui es creua. La imatge femenina que es projecta és la de simple objecte de desig acrític que se sent captivada per tal desodorant com les rates amb la música del flautista d'Hamelin. Vols qualsevol dona? Aleshores consumeix-me i sigues DJ, bomber o professor jove d'audiovisuals, però sempre hi haurà algú que t'acabarà prenent la dona (aquest "bé", perquè segons la marca, es tracta de "tenir"): ningú supera un astronauta. 

Doncs sí, a pocs dies del Dia Internacional de les Dones i mentre alguns lluiten per la igualtat i la llibertat al propi cos i contra els estereotips de gènere, la Universitat Pompeu Fabra (aquí sí que cal mencionar la "marca") accedia a aquesta campanya in situ al seu propi campus, que també incloïa un voluminós simulador de vol amb assistència d'un parell d'empolainades hostesses. 

Obviant ja la incoherència ètica d'acceptar una campanya publicitària privada determinada en unes dates també determinades, cal recordar la incoherència, també ètica, d'acceptar la invasió de la publicitat privada a una Universitat pública. És així com hem de de finançar un dret que hauria de ser el més universal possible? Alguns diran que exagero i que són excepcions necessàries degut que estem en temps de crisi, però aquesta és la ideologia que desemboca en l'elitització de l'educació, la salut, la cultura, etc., els resultats dels quals es poden veure a països neoliberals, amb els seus habitants endeutant-se per tenir les mateixes oportunitats que una minoria. Allò públic es vulnera i viola sistemàticament en favor de l'ambició de la iniciativa privada, els veritables depositaris del poder fàctic. Tampoc dic res de nou, les mateixes desigualtats cada vegada més pronunciades. Potser en un letàrgic ambient decorat amb personatges que salten des de trampolins o l'estratosfera en alta definició, però els opressors i els oprimits de sempre.

El recentment difunt Stephane Hessel escrivia a Indigneu-vos: "en la noció d'exasperació, cal incloure la violència com una conclusió lamentable de situacions inacceptables per als qui les pateixen". Tan lamentable la conclusió com la situació. Segurament no és la resposta ideal, però entenc les persones que destrossen coses a les manifestacions, no les que no segreguen suficient adrenalina durant la seva setmana, sinó les que se senten realment impotents i frustrades, malgrat no puguem diferenciar les unes de les altres. Ara per ara, l'única violència que no es condemna és la que legitima els poders i les institucions establerts. Potser precisament per això se'ns educa a rebutjar fer-la servir, perquè ja la utilitza el poder en lloc nostre fent que tot continuï igual. 

Podem creure en la violència com a eina emancipadora o condemnar-la com a causant de mal, però tinguem ben present que la pitjor violència és la inherent en el nostre sistema econòmic i polític i en la situació de desigualtat que aquest genera.

divendres, 22 de febrer de 2013

UN MAPA DE LA VIDA

Què fas quan t'acomiaden de la feina i la teva parella et deixa? Elías León Siminiani, com qualsevol altra persona, es deprimeix profundament, però es pren l'ocasió amb un envejable optimisme i decideix fer una pel·lícula. 

Seguint un format poc explorat, el del diari audiovisual, arreplega el poc material que necessita i treballa per un únic objectiu, transformar les seves experiències en un llargmetratge. L'artista es converteix en el seu actor, director i muntador i el va teixint mitjançant una veu en off, ja que Siminiani juga amb l'espectador a l'hora de mostrar-se a si mateix, i la seva imatge va apareixent progressivament reflectida, fragmentada, a contra-llum...

Alguns diuen que tota pel·lícula és un viatge, literal, metafòric o per què no, ambdues coses. MAPA és la tercera opció. El viatge del protagonista a l'Índia és un punt àlgid, però el que importa de debò és el viatge interior del protagonista. El cineasta el du a terme escrivint al quadern de Bitàcola d'una pel·lícula que li funcionarà com a procés terapèutic. Si hi ha qui escriu per seguir tirant endavant, també hi ha qui aprofita el llenguatge cinematogràfic i el converteix en una catarsi per a si mateix, una superació dels problemes i l'inici d'una nova etapa, qui sap si millor. Segurament, el millor indicador de l'èxit d'aquesta transformació hauria estat recollir el Goya a millor documental, tanmateix el final del metratge corrobora que l'objectiu ha estat complert satisfactòriament. 

Tot i la seva minsa repercussió, l'Opera Prima d'Elías León Siminiani entra per la porta gran. El que proposa Siminiani és ambiciós i no mancat d'originalitat. Tot i la dificultat de no creuar la frontera de la pedanteria o l'egolatria, se'n surt bé en la seva tasca de filmar la vida. El director s'exhibeix i ens entrega la seva història conscient que és una com la de qualsevol de nosaltres, sempre amb un cert to didàctic, no en va també treballa de professor. Aquesta humilitat (sempre relativa, ja que no podem obviar que fa una pel·lícula sobre ell mateix) el porta a sentir-se incapaç de fer cinema social, tot i la seva admiració personal.

Més enllà de "fer una pel·lícula", MAPA no estableix altres objectius, no proposa recuperar la noia ni la feina com a una pel·lícula de Hollywood. Aquesta és potser la gran falta d'ortografia del director: ell busca un final per al seu film, però els espectadors no sabem exactament què està cercant. De fet, ni tan sols ell ho sap, es limita a seguir navegant entre significatius temes musicals. Tanmateix, aquest objectiu invisible és traduïble en una virtut: saber captar l'essència de la vida, la desesperació de no tenir un fi al qual caçar. Això és la vida, això és MAPA.

dissabte, 24 de novembre de 2012

REFLEXIÓ

Demà és 25 de novembre. Però no és un 25 de novembre qualsevol. És un dia esperat per molts, ja que se celebren les eleccions (anticipades) al Parlament de Catalunya. Totes i tots tenim un vot per escollir el partit i les persones que volem que ens representin i prenguin algunes de les decisions més importants per a nosaltres. Perquè, ens agradi o no, el que decideixen els polítics ens afecta plenament en la gran majoria de les coses que tenim, fem, hem de fer, etc. 


I com que sovint no ens ha agradat el que hi havia, hem viscut algunes importants mobilitzacions durant els darrers mesos; per expressar el nostre malestar, per protestar contra unes mesures que no ens afavoreixen o per reclamar que els drets que ens pertoquen estiguin garantits. 

He vist pel carrer alguns missatges que inciten a l'abstenció: des del típic "no votis" o "foc a les urnes" fins a un de ben original que deia "Ni CUP ni CAP". És ben legítim que no ens agradi el nostre sistema, però reconeguem que de moment tenim ben poques opcions de canviar-lo si no és votant. Reconeguem que els que opten per allò que no volem no dubtaran ni un moment a l'hora votar. No ens han donat suport quan ens fèiem sentir a les manifestacions, però demà ni un dubtarà a baixar al carrer i donar el seu suport en forma de vot als qui juguen en contra nostra. 


Que el sistema no ens agrada no és excusa: entre d'altres, hi ha partits que proposen canviar la llei electoral i n'hi ha que volen fer canvis més radicals en el sistema polític. No podem començar la casa per la teulada, hem de ser realistes. Estem d'acord que no podem parlar del 25 de novembre com la festa de la democràcia, però convertim-lo en una mobilització de debò, una manifestació que sí que tingui repercussions i que pugui canviar les coses.


I com fer-ho? Només tenim un vot, no el podem malbaratar cedint a qualsevol de les pressions partidistes. Alguns dels partits volen situar aquest vot entre dues grans banderes, la catalana i l'espanyola. Després de l'exitosa marxa per la independència l'onze de setembre a Barcelona i del suposat fracàs de la reunió pel pacte fiscal, un CiU liderat per Artur Mas ens posa davant una suculenta oferta, una solució a molts mals en forma d'estelada. 


D'una banda ho fa per tal que obviem o perdonem el fracàs que ha suposat la dreta neoliberal, conservadora i catòlica en el govern de Catalunya. I de l'altra, pretén ocultar el conflicte de debò. A l'igual que a les altres, en aquestes eleccions hem de decidir si volem la dreta o l'esquerra, si ens preocupem per quina bandera tenim al damunt o perquè totes les persones tinguin les mateixes oportunitats. Els sentiments hi juguen un paper important, però el que ens fa avançar realment com a poble feliç i cohesionat és que tots tinguem una feina i ingressos, sanitat, educació, igualtat... Aquesta és la font de la llibertat de debò. 


Pel que fa als seus objectius d'un poble feliç i cohesionat una mica particular, en ni tan sols dos anys de mandat, Convergència i Unió, entre moltes altres coses: 

  • Ha fracassat contra l'atur, que augmenta sense que res el pari. La primera causa de mort de les persones entre 30 i 40 anys ha passat a ser el suïcidi, i de les persones entre 19 i 30, la segona.
  • En sanitat, ha retallat fins a 1000 milions d'euros i ha instaurat el repagament sanitari, que ells anomenen copagament. Mentrestant, el conseller de salut proclamava "La salut és un bé privat que depèn d'un mateix i no de l'Estat".
  • En educació han deixat d'invertir 700 milions d'euros, 3600 mestres han perdut la feina, les beques han baixat en un 78,43% i els diners destinats a la universitat s'han reduït 153 milions.
  • En igualtat de gènere han desmantellat la majoria d'estructures i programes (molts d'ells no suposaven cap cost) entorn a la igualtat d'oportunitats de les dones, també s'ha eliminat el programa contra la violència de gènere.
  • Ha privatitzat la gestió de l'aigua i centres de salut entre d'altres. Ha augmentat els preus del transport públic.

Ens diuen que no hi ha diners, però estem segurs que la falta de liquiditat és per culpa de la crisi o fins i tot d'Espanya? En tot cas apunto que CiU, mentre deia que tocava estrènyer-se el cinturó, eliminava l'impost de successions als ciutadans més rics, donava grans subvencions al Circuit de Montmeló, al seu altaveu anomenat Grup Godó i a les escoles que segreguen per sexes. I em deixo coses.


I després de totes aquestes polítiques destructives, què obtenim a canvi?


  • Casos de corrupció que taquen polítics del partit. Alguns dels imputats fins i tot es presenten a les eleccions.
  • Censura als mitjans públics i silenciament de missatges que denuncien les males polítiques de CiU.
  • Resposta a les protestes ciutadanes mitjançant la violència, repressió, tortura i maltractament.


Però nosaltres som molt bons ciutadans i ens ho empassem tot perquè el que importa de debò és el país, i CiU és la primera que lluita no només per millorar les condicions de vida de tots els catalans, sinó per aconseguir la independència. 

El que hem de decidir és què posem com a primordial a l'hora de votar. Cometem un greu error en oposar CiU amb PP. Amb els seus governs, a Catalunya i a Espanya s'estan duent a terme les mateixes polítiques, i l'única cosa que diferencia els  dos polítics és una bandera, res més. Tots vam poder veure com l'Artur Mas li recordava a l'Alícia Sánchez-Camacho que durant la seva curta legislatura, CiU havia donat suport al PP en la gran majoria de decisions preses en el Congrés dels Diputats com ara l'amnistia fiscal al conjunt d'Espanya o els pressupostos estatals. Convergència i Unió va ajudar a aprovar uns pressupostos que en l'actualitat provoquen l'impagament a associacions catalanes per part de la Generalitat. Això és mirar pel bé de Catalunya.


Si volem seguir per aquest camí, votem-los sense dubtar ni un moment. Però plantegem-nos-ho: aquest atac sistemàtic als drets dels qui més pateixen és el preu que hem de pagar per la independència, si és que la volem? Perquè hi ha altres partits que contemplen la consulta i la llibertat per al poble català per escollir el seu futur i que opten per mantenir i millorar l'estat del benestar. 


Ens demanen un vot útil, però no val la pena regalar d'aquesta manera la poca rellevància que de moment tenim als destructors dels béns públics i la igualtat. Pel mateix motiu cito textualment el candidat Oriol Junqueras: "ERC serà un soci més fidel a Mas que Unió". Aquesta frase és molt representativa del rumb polític d'Esquerra Republicana de Catalunya, que ha optat per eliminar la part "Esquerra" i fins i tot "Republicana" (Mas en cap moment ha parlat d'una república catalana) per quedar-se amb un primitiu "Catalunya". Qualsevol vot és legítim, però si es vota ERC s'està votant CiU de retruc. Per sort, hi ha la suficient varietat en el panorama electoral com per avançar cap a la independència, si es vol, però posant en primer terme les persones (independentment del seu poder adquisitiu) i la seva felicitat.

Avui hem de reflexionar profundament i preguntar-nos què pensem realment, què ens importa i sobretot què volem. I si volem una societat més justa i en què tots i totes arribem bé i junts, demà votar en conseqüència.