FADE OUT FLAIX FM

Un artista venut és aquell que no escriu el que vol llegir, que no composa el que vol escoltar.

Fa temps que volia escriure sobre això. Fa temps em vaig adonar que alguna cosa en la meva vida havia desaparegut: durant anys, havia passat els dies amb Flaix FM al costat, però ara gairebé mai l'escolto. Actualment, sintonitzar 105.7 suposa més una recerca d'evocació del passat que cap altra cosa. Però aquesta recerca es queda en intent, ja que a l'emissora ja no sona la mateixa música. Reconec que ja no en gaudeixo com ho feia abans. 

Flaix FM va nèixer l'u de juny de 1992. Òbviament no en recordo els primers anys, però aquesta emissora es creà amb l'afany de popularitzar la música electrònica. S'atrevia a apostar per un gènere minoritari no tan consolidat com altres com per exemple la música clàssica. Va preveure molt bé l'auge de l'electrònica i va testimoniar l'època daurada de la màquina amb programes com Decibèlia, programa força impensable avui dia.

No penso que els meus gustos musicals hagin canviat en excés, en tot cas s'han ampliat. Assenyalo per tant l'emissora com l'única responsable que jo l'hagi deixada a banda. Considero que Flaix FM ha oblidat el seu objectiu d'apropar-nos a la música i ha passat a dur a terme l'estratègia contrària. Per suposat que els gustos i les tendències del públic influeixen, però trobo que quan l'emissora va arribar a ser una de les ràdios temàtiques més importants de Catalunya és quan més fidel als seus principis havia de ser. 

Però la seva ambició va créixer tant que l'emissora ha anat desviant la seva música a gèneres no genuïns com ara el pop o el reggaeton i a artistes de molt a extremadament comercials com ara Pitbull o Rihanna. Respecto tots els gustos, però percebo aquesta transformació com un canvi merament lucratiu, una recerca de l'ampliació de les audiències i els beneficis. 

En la meva opinió, un al·licient de l'antiga Flaix és que era minoritària, que molestava segons quina gent. Ara més aviat sóc jo qui demana treure-la. D'una banda celebro que hagi arribat on és ara, i em sento partícip d'aquesta popularització, però de l'altra lamento que l'emissora que em va fer estimar aquest estil de música s'hagi traït a si mateixa d'aquesta forma. 

Amb aquesta reflexió no vull donar la imatge que censuro tot allò que té èxit i que adquireix l'etiqueta de "comercial". Em fa molta ràbia que alguns públics titllin certs artistes i grups de venuts només per vendre molt i agradar a molta gent. Com intento dir amb la frase que obre aquesta entrada, un artista es ven quan canvia la seva creació només per obtenir beneficis majors. Ara, jo admiro aquells que segueixen fidels al seu estil i arriben a viure (més o menys bé) del seu art. Beatus ille. 

PHILIP GLASS AL PALAU DE LA MÚSICA DE BARCELONA

Sóc més aviat fauna nocturna, i ara em trobo en una d'aquestes matinades en què més maleeixo no poder tenir un giny d'aquells per evocar records amb tanta claredat  com els que s'utilitzen a Harry Potter. Ara no recordo el seu nom, i, tot i que podria buscar-lo, prefereixo fer gala de la meva amnèsia a llarg termini.

El cas és que fa poc que he tornat de l'actuació del compositor nascut a Baltimore l'any 1937, Philip Glass. Em passa amb les pel·lícules i amb qualsevol nit musical, però mai puc recordar com he viscut una successió d'imatges, paraules, ritmes o melodies tan bé com en el mateix moment de viure-les. Sovint, enmig dels compassos o de les seqüències penso: "tant de bo pogués viure el que estic vivint en aquest moment amb la mateixa intensitat que ara". Però sé que la realitat és una altra, suposo que rau d'aquí la gràcia dels directes i dels concerts.

Acompanyat per tres teclats més, una vocalista (per cert, l'única dona) i tres vents, Glass ha ofert -als qui volien i es podien permetre pagar el preu que valia l'entrada- un repertori molt en relació amb el seu estil, ja que ha interpretat les obres del seu gènere més característic. 

La seva música es podria comparar amb la direcció d'autors de Jean Renoir (1894 - 1979), el qual busca l'essència, la puresa, mitjançant la repetició. Escoltant un parell de peces de Glass, hom ja pot deduir que es tracta d'un compositor emmarcat en el gènere minimalista, i que no evita -ans el contrari- la repetició de compassos. Això fa que en molts casos, l'oient entri en una mena de letargia i pugui viatjar a nous mons: espacials, subaquàtics, segons els que li dicti l'inconscient. 

Justament aquesta és una música del tot subjectiva, que allibera l'oient d'una norma rígida a l'hora d'interpretar emotivament l'obra. I és que la norma ja la trobem en el ritme, que a penes canvia. Això sí, de tant en tant apareix un crescendo, que transforma el pentagrama en un missatge grandiloqüent, que ens fa sentir-nos transcendents. Glass també ens convida a separar tota l'amalgama de sons que ens són presentats i anar-los descobrint un a un, com qui desgrana una pinya, per després tornar-los a ajuntar i adonar-nos que es necessiten mútuament. 

I parlant d'interdependència, cal destacar la gran feina de sincronització de tots els membres de l'agrupament, dels quals es veu la tàcita connexió mútua. Qui dóna nom al grup, potser a causa de la seva edat, ha deixat el virtuosisme a càrrec del seu número dos, qui també té la tasca de dirigir algunes peces. La clau de la comunicació entre els membres -tan important en la música de conjunt- és per mi desconeguda, i pocs músics, especialment el protagonista (que feia moviments amb el cap cada gairebé quaranta compassos), han passat pàgina mentre tocaven. 

Glass té el mèrit d'haver composat tot el que s'ha sentit aquesta nit, però és visible que en la seva proposta requereix els seus acompanyants per teixir un text musical que arribi a l'espectador. Tant és així que a la segona part ha presentat tots els membres del Philip Glass Ensemble, un gest prou lloable, propi d'un artista com és ell.

EL FANATISME A LA PORTA DEL COSTAT

Una llengua no desapareix perquè els qui no la saben no l'aprenen, sinó perquè els qui la saben no l'usen.  

Jose Antonio Artze

L'altre dia, en sortir de l'esplai, vaig buscar el meu germà perquè havia de dir-li alguna cosa. En aquell moment, un infant d'uns dotze anys, de qui precisament sóc monitor, sentint que ambdós parlàvem en la llengua de casa nostra i no la seva, ens va dir “Eh, parleu en català". Aleshores mon germà abaixà el cap i va mussitar que "era culpa de la nostra mare", talment com si fos un greu llast que a la nostra família parlem en castellà. Els infants potser parlen sense saber (d'altra banda són pocs els adults que no ho fan), però sí que són un reflex de la societat que tenim. La veritat és que no sé quina de les dues frases em va fer sentir pitjor.

La primera és, ja d'entrada, una ordre que en una societat (teòricament) democràtica queda deslegitimada; sobre el paper, tothom té dret a parlar la llengua que li vingui de gust. Naturalment, l'idioma genuí de la nacionalitat catalana és el català, però avui dia no es pot negar que el castellà forma part de la cultura de Catalunya. Sense anar més lluny, trobem artistes que creen en castellà, i no per això deixen de han de deixar de sentir-se catalans. La llengua pot ésser considerada com a tret identificatiu o un estendard d'identitat, però no ha de ser mai l'únic. Li vaig dir al meu germà que també podem parlar en anglès i això no ens fa necessàriament britànics o estatunidencs. En aquest sentit, em sembla un error greu titllar algú d'espanyol o fins i tot de nacionalista espanyol pel simple fet que es comuniqui en castellà (no he dit que ningú m'hi hagi titllat, ho consideraria un enorme fracàs de la meva tasca com a monitor); les llengües han de ser ponts entre els individus, no barreres. Tot i així hi ha gent que s'entesta a veure el castellà com un enemic que cal eliminar. Potser el que cal no és anar en contra de l'idioma d'Espanya (i de molts altres països), sinó a favor de la llengua pròpia. I des de la tolerància, que hauria de regir per sobre de qualsevol frontera o cultura.

Sobre la segona frase vull dir que a casa he parlat en castellà des que vaig néixer. Bé, millor dit des que vaig començar a parlar. Al meu entorn extra familiar gairebé sempre faig servir el català, és per això que potser t'ha sorprès la frase que obre aquest paràgraf. Aquest bilingüisme tan igualitari, com tot, té coses positives i coses negatives (el que és segur és que patiré alzheimer més tard), però jo em sento molt afortunat d'haver après el castellà a casa i després el català a l'escola.

Opino que ningú ens ha de dir d'on som, som d'on ens sentim nosaltres. O, com va dir algú, som de la terra que ens dóna de menjar. A casa ens considerem més catalans que espanyols, però l'última cosa que se'm passaria pel cap és sentir-me culpable pel fet de parlar en castellà. A l'igual que no em sento “orgullós” de ser català, no em pot saber greu una cosa que no he escollit jo, com ara la llengua amb què parlem a la família. El cas és que m'estimo tant el castellà com el català, i en alguns aspectes fins i tot m'agrada més el primer que el segon. Però vull recordar que parlo com a llengua, com a instrument (que al cap i a la fi és el que és), i no com a símbol d'Espanya o de la seva unitat, cosa que molts insisteixen a atribuir-li.

Per desgràcia, tot i que el català sigui també una hipotètica eina, poder parlar i ser entès en aquest idioma és un dret no sempre garantit, a més que ha estat i està actualment en una posició desfavorida. És per això que provo de fomentar-ne l'ús sempre que puc. Fins i tot m'atreviria a dir que ho faig més que molts dels que s'auto etiqueten de catalanistes convençuts. Que el català tingui la presència que molts volen depèn dels mateixos catalans; és clar que hi ha motius històrics que ja no es poden canviar, però el futur de la llengua està en les mans dels qui l'estimen.

Amb la meva situació a tall d'exemple, intento demostrar que la llengua és només una variable més de la cultura (per això no cal dir llengua i cultura, el segon mot ja engloba implícitament el primer). Alhora, provo de convèncer-te que per millorar i progressar no cal anar en contra d'algú altre sinó a favor d'un mateix. Sentint frases com les del principi, em plantejo fins on arriba el dogmatisme, i que potser no cal marxar gaire lluny per topar-nos de cara amb ell. Siguem crítics.

EL BÉ DE LA BICICLETA

Sempre he admirat força les persones que van en bicicleta, i en concret les que ho fan per la ciutat. Ja sigui amb bicicleta pròpia o fent ús del servei Bicing (o algun servei anàleg a qualsevol altre zona urbanitzada), aquestes persones reivindiquem un tipus de transport alternatiu i en molts casos millor. Faig èmfasi en la primera persona perquè des de ja fa un temps jo mateix també m'he sumat a aquest col·lectiu de ciclistes no professionals. I n'estic ben orgullós.

Què voleu que us digui, trobo que gairebé tot són avantatges: anant amb bicicleta un fa esport, i, per sort o per desgràcia, a tots ens agrada estar en forma i sentir-nos bé amb nosaltres mateixos. A més, el ciclista aprèn a moure's per la ciutat com a vehicle (cosa especialment útil si encara no utilitza cotxe o moto, com és el meu cas) i també, si no ho fa encara, comença a conèixer els carrers i els seus sentits. 

Un punt essencial per a mi és el de l'estalvi. Un servidor no té molts calés (crisi a part) i passar de gastar quatre t-10's mensuals a gastar-ne només una es nota. I encara que els tingués, crec que tampoc ho faria, perquè trobo inadmissible -alhora que comprensible, coses del sistema- la pujada de preus que estan patint els serveis de transport públic. Però en fi, com sempre, allò bàsic i que és de tots és el primer que surt perjudicat davant de situacions difícils. 


Una altra cosa bona és que realment és un transport pràctic. Com de moment no està gaire definit l'estatus d'aquest mitjà de transport, el ciclista pot fer tant de vianant com d'automòbil, i passar (sempre amb precaució) per voreres, passos de zebra i carrers. Alguns conductors i també vianants encara no ens respecten gaire, però és qüestió de temps.

Per últim, i espero que no per això em titlleu d'ultraverd o ecologista (concepte que no existeix des que l'home va plantar la primera llavor) exagerat, la bicicleta és un mitjà de transport que no contamina en absolut. En no consumir combustible, resulta un estalvi més. 

Per aquests motius he optat per prioritzar el transport en bicicleta per sobre de qualsevol altre, tanmateix està clar que tothom té les seves pròpies circumstàncies.

Després hi ha el conflicte bici pròpia contra Bicing, una qüestió d'avantatges i inconvenients a què vaig estar donant moltes voltes quan em van robar la bicicleta, no us penseu. Coses bones de la pròpia: t'assegures la seva disponibilitat, la pots deixar on tu vulguis (amb uns límits), pots utilitzar-la tanta estona com et plagui i coneixes els seus punts forts i les seves debilitats. Amb el Bicing: tot i que ara s'ha reduït una mica, hi ha limitació d'horaris i d'ubicacions, no cal que et preocupis pel robatori, no necessites un lloc on guardar-la, és molt més fàcil i ràpid d'aparcar i no cal preocupar-se pel manteniment. I em deixo coses. Finalment he optat per una bici pròpia, tot i que m'agradaria invertir en un Bicing, per estar sempre preparat. El cas és posar el teu granet de sorra, suposo.

VÀNDALS

Avui utilitzaré l'escriptura com a teràpia. Tot i que reconec la seva gran utilitat, no escric massa sovint per estar millor amb mi mateix. Però ara és diferent, ja que aquesta nit passada he viscut un fet que, per què enganyar-nos, m'ha traumatitzat un pèl i necessito reflexionar-hi "en veu alta".

El fet en si no és res extraordinari, suposo que a molts de nosaltres ens ha de passar tard o d'hora; un dels riscos de la vida nocturna. Ahir era una nit amb moltes expectatives, i de fet, no podria haver començat millor. Venia un dels meus ídols musicals més llunyans, i resultà ser una persona molt propera i sorprenentment simpàtica de qui ens vam fer força amics abans de la seva actuació.

Doncs l'"accident" va ser justament durant l'hora en la qual Vandal va ser als plats, quan el local (que ja de per si és petit) estava ple de gom a gom i quan la gent anava més exaltada. Al meu costat tenia un noi que va començar a tocar i a apropar-se molt a una amiga fins al punt de fer-se pesat, ella provava de treure-se'l de sobre. Sense intenció de fer-me l'heroi em vaig posar entre els dos aprofitant un moment en què el personatge s'havia despistat. Naturalment, a l'adonar-se'n, ell va intentar recuperar la posició, però es trobà amb la meva ferma oposició. Fent gala de la seva masculinitat, l'individu va començar a empènyer-me i com jo no em movia gaire finalment es va posar davant meu i se'm va encarar. No havia acabat d'oferir-me sortir a fora quan dos amics seus, amb gran criteri, decidiren encarar-se amb mi. Jo li vaig respondre que si era tan valent, que fes el que hagués de fer al local mateix. No crec que els col·legues del noi sentissin gran cosa, però el cas és que vaig rebre un parell o tres de cops a la cara quan no havia acabat de parlar. Sincerament, no ho vaig arribar a copsar, però juraria que el protagonista no va tocar-me tan directament. Aleshores tothom del voltant ens va separar. Més tard, l'imbècil (ja m'he cansat de buscar sinònims respectuosos) va venir a per més i em sento orgullós d'haver-me rebaixat: li vaig demanar perdó i li vaig oferir les paus. Va sortir bé perquè ens vam donar les mans i tot...

No sé si per bé o per mal, analitzo molt les coses, i com diria un professor de la universitat, en aquesta anècdota hi ha molta "xixa". D'entrada vull reconèixer els meus errors. 

El primer, trobo que és un pseudoerror: qui em manava a mi de fer l'heroi? Jo veia clar que l'energumen era realment pesat per a la meva amiga, qui tractava de desfer-se'n inútilment. Situacions com aquesta em donen un coratge molt exagerat, perquè trobo que la situació era injusta. Ell té més força que ella i per tant anul·lava la seva voluntat. 

El segon error va ser mantenir la tensió quan tenia el noi al darrere, reconec que hauria d'haver-me apartat o simplement haver passat d'ell. Tot i així, suposo que al final vaig actuar assertivament.

Tornant a la violència, quan vaig sentir que em pegaven, l'instint em va exigir que m'hi tornés amb totes les meves forces, que li trenqués el nas a aquell imbècil. Però suposo que vaig pensar ràpid i vaig trobar que no valia la pena. Que amb violència l'única cosa que es genera és més violència. Doncs no és que faci molta gràcia, perquè quedes com l'idiota a qui peguen i es queda tan ample, quan en realitat un el que vol és arrencar els collons d'aquells desgraciats. 

Aquell sentiment de ràbia i d'ira el vaig haver de reprimir moltíssim, i per culpa d'aquesta força auto repressiva no vaig estar tan content com acostumo a estar quan surto de festa, i més en una ocasió tan especial com l'esmentada. Vaig estar molta estona donant-hi voltes. 

Pedanteria permesa, Freud deia que la repressió dels instints més primaris provoca la infelicitat de l'individu, però és la forma més viable de viure en societat. Llavors arribo a la conclusió que el preu que he de pagar per poder-me considerar un ciutadà apte és tenir en aquest moment mal a la mandíbula, una rascada al front, sentir que no vaig aprofitar la música tant com hauria pogut i encara sentir la ràbia latent en mi. I és que, per què negar-ho, encara recordo la cara del líder i em plantejo fer que maleeixi alguna nit en què surti i, per mala sort, es trobi amb mi.

Una altra opció hauria sigut cercar els meus amics (els quals estaven ben a prop) i muntar una petita batalla de discoteca tan típica, però hauria suposat el mateix que tornar-s'hi, acumulació de més i més violència.

Tota això em porta a pensar en la llei del més fort, el poder que atorga l'agressivitat i la força. Últimament em trobo amb situacions en què l'home imposa la seva voluntat sobre la de la dona mitjançant la força bruta. Seguint amb l'exemple, jo no sóc gaire de lligar a discoteques, però tinc claríssim que un "no" és un "no". Està clar que l'home és generalment més fort, però per la força obté un poder falsejat. Bé, no, no ens enganyem, el poder el té ell, però no per unanimitat, acceptació o com li vulguis dir, sinó per imposició. Aquesta és la gran lacra per als qui lluiten per la igualtat de gènere, ja que és una diferència, una dificultat que ens ve donada per la natura i no podem canviar. Una diferència que tira per terra tota voluntat de paritat. 

Jo mai havia tingut cap altercat (sic) semblant a aquest, i realment em sap molt greu que algunes nits s'espatllin d'aquesta forma. Si surto de festa és per passar-m'ho bé i gaudir de la música amb bona companyia, l'ultima cosa que busco és entrar en conflicte amb ningú. No puc aleshores deixar de preguntar-me, per què hi ha gent que es capfica amb anar a buscar raons? Desenganyeu-vos, la droga exagera l'ànim, però drogar-se no implica barallar-se amb ningú. Aquesta gent no són persones, són animals.

PER QUÈ BON NADAL?

Sempre m'ha semblat curiós que determinades persones em desitgin un bon Nadal. Sovint, quan diuen "Nadal" es refereixen al conjunt de festivitats o vacances que acaba amb l'arribada dels reis (potser no, però no he rebut -per sort o desgràcia- ensenyaments amplis sobre la litúrgia cristiana/catòlica), mes jo ara parlo de la gent que, arribat el dia 25 de desembre, es preocupen d'escriure't o fins i tot trucar-te per dir-te "Bon Nadal". 

Què celebrem durant la nit i el dia de Nadal? No ens enganyem, l'arribada de Jesucrist a la terra. Ara clar, tot queda molt difuminat i ningú s'hi fixa, però jo trobo que cal buscar el fons de la cultura. Em sembla perfecte que la gent que de debò viu la fe cristiana celebri aquesta festivitat i desitgi amb els seus propers un bon aniversari al fill de Jahvé. Però és coherent que una persona que no s'empassa cap dels dogmes de la cristiandat feliciti d'aquesta forma el Nadal? Fins i tot ho fa gent crítica amb l'Església que s'auto anomena progressista, laica o atea. El que diem parla de nosaltres, potser alguns haurien de fer una reflexió.

Una altra cosa que no puc veure amb gaires bons ulls són els comentaris de l'estil "ara que ve Nadal s'ha de ser solidari". Crítica segurament molt repetida, però és que la resta de l'any no s'ha de donar als qui menys tenen? Sí, totes les persones es mereixen les mateixes oportunitats, així com tots els nens es mereixen un regal dins del context dels Reis Mags (per cert, cap família pot optar a passar d'aquesta tradició, ja que condemnaria la seva descendència a ser l'ovella negra de la classe). Moltes vegades sona com: "Mira, ara som solidaris i així tindrem la consciència tranquil·la durant un any més". Hipocresia. I va més enllà, perquè en teoria, un bon cristià hauria d'estar donant caritat sempre, però res, ho fem al Nadal i gràcies.

Més, els llums de Nadal. Què aporten? Consum elèctric i consum a les botigues. Sempre he sentit que els comerciants els promouen per atreure clients desesperats per trobar el regal adequat. Tothom parlant de crisi, però els carrers ben lluents. I tots els Santa Claus penjant al balcó? Símbols post Coca Cola, com apuntava un amic meu. Aquest futur historiador o erudit també em va fer veure que molts símbols no pertanyen ni tan sols a la nostra tradició, i són la representació d'una brutal aculturació.

Com em va dir una professora d'humanitats, renunciar a la religió no ha de comportar renunciar a les vacances dels treballadors. D'acord que és un bon moment per ajuntar-se, donar-se regals, menjar molt i jugar al trivial o qualsevol altre costum familiar, però en realitat sempre és un bon moment per fer aquestes coses, igual que la cosa de ser solidaris. 

Tot aquesta festa és per un motiu religiós i dogmàtic, no ho oblidis. I si no tinc raó me la tallo i em faig monja. 

STATU QUO

Primer de tot et voldria demanar perdó per oferir-te aquesta foto en qualitat més aviat baixa; l'he feta aquest matí amb el meu mòbil, lamentant no tenir l'Amelie sempre a sobre. Ha sigut un moment d'aquells en què et ve la inspiració i has d'enregistrar alguna cosa ràpidament: una frase que podria quedar bé, una imatge que podria agradar, una idea per explotar... abans no s'escapi del teu cap. I en situacions com aquesta, el contingut és més important que la tècnica. 

El cas és que he trobat que aquesta foto simbolitza molt bé la situació actual del país (si fos Espanya probablement seria de nit), i especialment ara que comença la campanya electoral per a les eleccions generals. 

Podríem parlar de decadència generalitzada; els colors són grisos apagats, i l'ambient que impera és més aviat pessimista. Ha plogut, però no es dóna el típic cas de calma després de la tempesta, sinó que els núvols encara guarden pluja per a nosaltres, el sol tardarà a sortir. Si és que finalment surt.

Ningú se'ns apropa per parlar de tu a tu o ajudar-nos. L'oferta política està buida, no trobem cap opció que ens representi realment, i tampoc sabem què hi ha al darrera del que veiem. Això sí, si volem donar la volta a les coses, un indiscutible aparell policial ens posarà al nostre lloc de credulitat i consumisme acrític. 

Per sort per a alguns i per desgràcia per a molts, la dreta i els seus homes amb esmòquing tenen via lliure i s'apropen tot amenaçant els nostres drets i la nostra identitat. 

Benvinguts