PHILIP GLASS AL PALAU DE LA MÚSICA DE BARCELONA

Sóc més aviat fauna nocturna, i ara em trobo en una d'aquestes matinades en què més maleeixo no poder tenir un giny d'aquells per evocar records amb tanta claredat  com els que s'utilitzen a Harry Potter. Ara no recordo el seu nom, i, tot i que podria buscar-lo, prefereixo fer gala de la meva amnèsia a llarg termini.

El cas és que fa poc que he tornat de l'actuació del compositor nascut a Baltimore l'any 1937, Philip Glass. Em passa amb les pel·lícules i amb qualsevol nit musical, però mai puc recordar com he viscut una successió d'imatges, paraules, ritmes o melodies tan bé com en el mateix moment de viure-les. Sovint, enmig dels compassos o de les seqüències penso: "tant de bo pogués viure el que estic vivint en aquest moment amb la mateixa intensitat que ara". Però sé que la realitat és una altra, suposo que rau d'aquí la gràcia dels directes i dels concerts.

Acompanyat per tres teclats més, una vocalista (per cert, l'única dona) i tres vents, Glass ha ofert -als qui volien i es podien permetre pagar el preu que valia l'entrada- un repertori molt en relació amb el seu estil, ja que ha interpretat les obres del seu gènere més característic. 

La seva música es podria comparar amb la direcció d'autors de Jean Renoir (1894 - 1979), el qual busca l'essència, la puresa, mitjançant la repetició. Escoltant un parell de peces de Glass, hom ja pot deduir que es tracta d'un compositor emmarcat en el gènere minimalista, i que no evita -ans el contrari- la repetició de compassos. Això fa que en molts casos, l'oient entri en una mena de letargia i pugui viatjar a nous mons: espacials, subaquàtics, segons els que li dicti l'inconscient. 

Justament aquesta és una música del tot subjectiva, que allibera l'oient d'una norma rígida a l'hora d'interpretar emotivament l'obra. I és que la norma ja la trobem en el ritme, que a penes canvia. Això sí, de tant en tant apareix un crescendo, que transforma el pentagrama en un missatge grandiloqüent, que ens fa sentir-nos transcendents. Glass també ens convida a separar tota l'amalgama de sons que ens són presentats i anar-los descobrint un a un, com qui desgrana una pinya, per després tornar-los a ajuntar i adonar-nos que es necessiten mútuament. 

I parlant d'interdependència, cal destacar la gran feina de sincronització de tots els membres de l'agrupament, dels quals es veu la tàcita connexió mútua. Qui dóna nom al grup, potser a causa de la seva edat, ha deixat el virtuosisme a càrrec del seu número dos, qui també té la tasca de dirigir algunes peces. La clau de la comunicació entre els membres -tan important en la música de conjunt- és per mi desconeguda, i pocs músics, especialment el protagonista (que feia moviments amb el cap cada gairebé quaranta compassos), han passat pàgina mentre tocaven. 

Glass té el mèrit d'haver composat tot el que s'ha sentit aquesta nit, però és visible que en la seva proposta requereix els seus acompanyants per teixir un text musical que arribi a l'espectador. Tant és així que a la segona part ha presentat tots els membres del Philip Glass Ensemble, un gest prou lloable, propi d'un artista com és ell.

EL FANATISME A LA PORTA DEL COSTAT

Una llengua no desapareix perquè els qui no la saben no l'aprenen, sinó perquè els qui la saben no l'usen.  

Jose Antonio Artze

L'altre dia, en sortir de l'esplai, vaig buscar el meu germà perquè havia de dir-li alguna cosa. En aquell moment, un infant d'uns dotze anys, de qui precisament sóc monitor, sentint que ambdós parlàvem en la llengua de casa nostra i no la seva, ens va dir “Eh, parleu en català". Aleshores mon germà abaixà el cap i va mussitar que "era culpa de la nostra mare", talment com si fos un greu llast que a la nostra família parlem en castellà. Els infants potser parlen sense saber (d'altra banda són pocs els adults que no ho fan), però sí que són un reflex de la societat que tenim. La veritat és que no sé quina de les dues frases em va fer sentir pitjor.

La primera és, ja d'entrada, una ordre que en una societat (teòricament) democràtica queda deslegitimada; sobre el paper, tothom té dret a parlar la llengua que li vingui de gust. Naturalment, l'idioma genuí de la nacionalitat catalana és el català, però avui dia no es pot negar que el castellà forma part de la cultura de Catalunya. Sense anar més lluny, trobem artistes que creen en castellà, i no per això deixen de han de deixar de sentir-se catalans. La llengua pot ésser considerada com a tret identificatiu o un estendard d'identitat, però no ha de ser mai l'únic. Li vaig dir al meu germà que també podem parlar en anglès i això no ens fa necessàriament britànics o estatunidencs. En aquest sentit, em sembla un error greu titllar algú d'espanyol o fins i tot de nacionalista espanyol pel simple fet que es comuniqui en castellà (no he dit que ningú m'hi hagi titllat, ho consideraria un enorme fracàs de la meva tasca com a monitor); les llengües han de ser ponts entre els individus, no barreres. Tot i així hi ha gent que s'entesta a veure el castellà com un enemic que cal eliminar. Potser el que cal no és anar en contra de l'idioma d'Espanya (i de molts altres països), sinó a favor de la llengua pròpia. I des de la tolerància, que hauria de regir per sobre de qualsevol frontera o cultura.

Sobre la segona frase vull dir que a casa he parlat en castellà des que vaig néixer. Bé, millor dit des que vaig començar a parlar. Al meu entorn extra familiar gairebé sempre faig servir el català, és per això que potser t'ha sorprès la frase que obre aquest paràgraf. Aquest bilingüisme tan igualitari, com tot, té coses positives i coses negatives (el que és segur és que patiré alzheimer més tard), però jo em sento molt afortunat d'haver après el castellà a casa i després el català a l'escola.

Opino que ningú ens ha de dir d'on som, som d'on ens sentim nosaltres. O, com va dir algú, som de la terra que ens dóna de menjar. A casa ens considerem més catalans que espanyols, però l'última cosa que se'm passaria pel cap és sentir-me culpable pel fet de parlar en castellà. A l'igual que no em sento “orgullós” de ser català, no em pot saber greu una cosa que no he escollit jo, com ara la llengua amb què parlem a la família. El cas és que m'estimo tant el castellà com el català, i en alguns aspectes fins i tot m'agrada més el primer que el segon. Però vull recordar que parlo com a llengua, com a instrument (que al cap i a la fi és el que és), i no com a símbol d'Espanya o de la seva unitat, cosa que molts insisteixen a atribuir-li.

Per desgràcia, tot i que el català sigui també una hipotètica eina, poder parlar i ser entès en aquest idioma és un dret no sempre garantit, a més que ha estat i està actualment en una posició desfavorida. És per això que provo de fomentar-ne l'ús sempre que puc. Fins i tot m'atreviria a dir que ho faig més que molts dels que s'auto etiqueten de catalanistes convençuts. Que el català tingui la presència que molts volen depèn dels mateixos catalans; és clar que hi ha motius històrics que ja no es poden canviar, però el futur de la llengua està en les mans dels qui l'estimen.

Amb la meva situació a tall d'exemple, intento demostrar que la llengua és només una variable més de la cultura (per això no cal dir llengua i cultura, el segon mot ja engloba implícitament el primer). Alhora, provo de convèncer-te que per millorar i progressar no cal anar en contra d'algú altre sinó a favor d'un mateix. Sentint frases com les del principi, em plantejo fins on arriba el dogmatisme, i que potser no cal marxar gaire lluny per topar-nos de cara amb ell. Siguem crítics.