Sóc més aviat fauna nocturna, i ara em trobo en una d'aquestes matinades en què més maleeixo no poder tenir un giny d'aquells per evocar records amb tanta claredat com els que s'utilitzen a Harry Potter. Ara no recordo el seu nom, i, tot i que podria buscar-lo, prefereixo fer gala de la meva amnèsia a llarg termini.
El cas és que fa poc que he tornat de l'actuació del compositor nascut a Baltimore l'any 1937, Philip Glass. Em passa amb les pel·lícules i amb qualsevol nit musical, però mai puc recordar com he viscut una successió d'imatges, paraules, ritmes o melodies tan bé com en el mateix moment de viure-les. Sovint, enmig dels compassos o de les seqüències penso: "tant de bo pogués viure el que estic vivint en aquest moment amb la mateixa intensitat que ara". Però sé que la realitat és una altra, suposo que rau d'aquí la gràcia dels directes i dels concerts.
Acompanyat per tres teclats més, una vocalista (per cert, l'única dona) i tres vents, Glass ha ofert -als qui volien i es podien permetre pagar el preu que valia l'entrada- un repertori molt en relació amb el seu estil, ja que ha interpretat les obres del seu gènere més característic.
La seva música es podria comparar amb la direcció d'autors de Jean Renoir (1894 - 1979), el qual busca l'essència, la puresa, mitjançant la repetició. Escoltant un parell de peces de Glass, hom ja pot deduir que es tracta d'un compositor emmarcat en el gènere minimalista, i que no evita -ans el contrari- la repetició de compassos. Això fa que en molts casos, l'oient entri en una mena de letargia i pugui viatjar a nous mons: espacials, subaquàtics, segons els que li dicti l'inconscient.
Justament aquesta és una música del tot subjectiva, que allibera l'oient d'una norma rígida a l'hora d'interpretar emotivament l'obra. I és que la norma ja la trobem en el ritme, que a penes canvia. Això sí, de tant en tant apareix un crescendo, que transforma el pentagrama en un missatge grandiloqüent, que ens fa sentir-nos transcendents. Glass també ens convida a separar tota l'amalgama de sons que ens són presentats i anar-los descobrint un a un, com qui desgrana una pinya, per després tornar-los a ajuntar i adonar-nos que es necessiten mútuament.
I parlant d'interdependència, cal destacar la gran feina de sincronització de tots els membres de l'agrupament, dels quals es veu la tàcita connexió mútua. Qui dóna nom al grup, potser a causa de la seva edat, ha deixat el virtuosisme a càrrec del seu número dos, qui també té la tasca de dirigir algunes peces. La clau de la comunicació entre els membres -tan important en la música de conjunt- és per mi desconeguda, i pocs músics, especialment el protagonista (que feia moviments amb el cap cada gairebé quaranta compassos), han passat pàgina mentre tocaven.
Glass té el mèrit d'haver composat tot el que s'ha sentit aquesta nit, però és visible que en la seva proposta requereix els seus acompanyants per teixir un text musical que arribi a l'espectador. Tant és així que a la segona part ha presentat tots els membres del Philip Glass Ensemble, un gest prou lloable, propi d'un artista com és ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada