dilluns, 30 de març de 2015

VOLANT MÉS ENLLÀ

La mort d'una persona és una tragèdia. La de milions, una estadística.

Ióssif Stalin


Hi ha moltes coses de les que ens envolten que em grinyolen, però últimament n'hi ha una que ho fa especialment. Probablement coincidirem que es tracta d'un tema delicat. De fet, és sobre aquest estatus sobre el que m'agradaria reflexionar. I precisament, donada aquesta delicadesa, vull deixar clar que aquest text l'escric des d'un respecte profund per qualsevol vida humana.

Durant alguns dies he percebut una sensació com de dol nacional per la mort dels passatgers del vol a Düsseldorf. És cert que el fet que no hagi estat un accident fortuït ha fet augmentar la singularitat de la notícia, però vull referir-me als dies anteriors a que se'n descobrís la causa, quan simplement sabíem que un avió en què viatjaven unes cent-cinquanta persones s'havia estavellat. 

Un dels criteris de noticiabilitat, aquelles característiques que fan que un fet determinat pugui esdevenir notícia, és la proximitat. Si és un accident que ha passat a prop nostre, és més probable que ens afecti, ni que sigui emocionalment. També viurem més tràgicament la notícia si hi ha enviats especials, entrevistes a familiars, detalls de les vides de les víctimes, etc. 

En més d'una entrevista per al documental en què estem treballant he pres consciència de la importància que té com expliquem les coses. En termes generals, saber que un cinquanta per cent de jovent estigui aturat no ens importarà tant com veure'n un en situació de misèria. Llegir que els desnonaments s'han multiplicat ens deixarà indiferents fins que coneguem la història d'algú que s'ha quedat sense llar. És psicològic, i també conseqüència del temps postmodern en què vivim: l'abstracció costa, els relats funcionen.

Després de tanta pornografia sentimental i invasió de la intimitat de les persones afectades per part de molts mitjans de comunicació, ha quedat demostrada la capacitat de mobilització emocional que posseeixen la premsa, la televisió, Internet... "Els mitjans no ens diuen com pensar, però sí sobre què pensar". I si pensem, també sentim.   

Quin servei públic obtinc jo com a ciutadà de saber els ets i uts d'aquest sinistre? Personalment, intuïa una certa hipocresia en donar tanta importància a la mort d'aquestes persones. Naturalment que és un fet tràgic i que a més genera curiositat, però mor molta gent cada dia. A accidents i a causa d'accions premeditades. Segons algunes dades, cada minut mor un infant per desnutrició.

La pregunta del presentador Josep Cuní sobre quants catalans hi havia a l'avió em va ser reveladora. La vida dels catalans és més important que la dels francesos? Que la de qualsevol ésser humà? L'audiència s'ho prendrà diferent? 

Tot i no estar directament relacionat, aquesta pregunta em va fer entendre per què, a part dels interessos econòmics, un accident pot tractar-se de tragèdia i una tragèdia pot tractar-se de dada inevitable. Les notícies sovint impliquen noves pors, i tenir por a un accident d'avió és un temor del primer món. Les pors que tenim són les que no canviaran el món. No només la cultura: els mitjans podrien apropar-nos emocionalment als grans derrotats del món (i de la ciutat) i no tractar moltes situacions com inevitables, com donades per la contingència o la naturalesa. El dia que ens sentim com l'infant que no pot accedir a aigua potable, com la persona que viu en guerra o com la mare que envia la seva descendència a l'escola sense dinar estarem més a prop de la justícia. Però ara mateix la vida dels que estem davant la televisió de pantalla plana és més important.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada