EL LLENGUATGE A DEBAT

Amb molt bona companyia, fa uns dies debatia sobre la perspectiva de gènere a l'esplai, una comunitat segurament poc acadèmica, però amb molt bona voluntat educadora i fins i tot transformadora. 

Com a entitat progressista, en la teoria tothom és molt conscient de la importància d'aquesta vessant i no ens va costar massa posar-nos d'acord en com cal treballar el gènere i la sexualitat amb els infants i amb els joves. Vam parlar de si ho fèiem amb tots els grups d'edat, de com fèiem grups, si era un objectiu transversal...

I tot i adonar-nos que és difícil ser coherent amb el que es pensa i que teníem (per sort) un munt de coses a millorar, fins aquí no va haver-hi massa debat real, el tema de discussió que avui em fa escriure aquestes línies va arribar amb una pregunta sobre la importància de l'ús del llenguatge no sexista. És important dir "'famílies" enlloc de "pares" i "infants" com a genèric enlloc de "nens"? Hem d'evitar equiparar condicions com l'homosexualitat amb un insult, encara que sigui en broma?

No hi ha dubte que el paper de l'equip de monitors és cabdal en tots els sentits, i la nostra manera de comunicar-nos (tant pel que fa a les paraules com les actituds) és un factor molt important per a l'infant, el qual tendeix a prendre la nostra figura com a referent.

Al principi, la gran majoria que expressava la seva opinió creia que el més important era, més enllà de com diem les coses, què fem i com ho fem. I per aquest motiu no passava res si fem servir paraules com "maricón" com a insults, perquè tot s'emmarcava en un context de broma i sabíem que no passava res perquè ningú ho era. 

Però què passava quan algú ho era? La seva "condició" era tan dolenta com per utilitzar-la amb l'afany d'ofendre algú? Infant o no, ningú voldria ser quelcom que s'utilitza per insultar, sigui en broma o no. D'aquesta manera vam veure que no només influïm els infants i joves del nostres esplai, sinó el mateix grup de monitors. 

Alguns i algunes vam arribar a la conclusió que podíem utilitzar el terme com a insult, però que per a nosaltres no era res dolent ser homosexual. Tot i així, com que segurament l'infant més petit sí que ho acabaria percebent com a quelcom pejoratiu, allò era un mal costum que, com tants altres, convenia canviar. 

Tanmateix, més enllà de fer un esforç i canviar la forma de parlar per la influència que podem exercir sobre un determinat infant, m'agradaria saber quina influència pot comportar aquest canvi sobre mi mateix.

Per aquest dubte aquesta entrada vol ser una reflexió no només sobre el gènere i el llenguatge no discriminatori a l'esplai sinó també sobre el llenguatge en si. Perquè em té molt intrigat fins a quin punt, amb o sense infants davant, les paraules ens serveixen per definir l'univers arribant a canviar la nostra comprensió d'aquest. Fins a quin punt deixar de parlar de forma discriminatòria modifica la nostra pròpia estructura mental?

Espero que no deixis de llegir si et dic que no tinc cap resposta sobre si podríem pensar sense llenguatge, sobre si idealment podríem aprehendre la realitat sense filtrar-la per un sempre "subjectiu" llenguatge.

I escric sempre subjectiu no volent dir que està lligat a un individu en concret, sinó referint-me a tot el que comporta un llenguatge determinat. Perquè els conceptes canvien a través dels idiomes, i això és la prova més senzilla que depenent de la nostra cultura (on s'inscriu la llengua) associem una paraula a una realitat. O amb més d'una, ja que per a nosaltres un rellotge pot ser de polsera o de paret, mentre que per a un anglosaxó no és el mateix un "watch" que un "clock", que són conceptes força diferents. 

Em sembla molt interessant el cas dels conceptes polítics "esquerra" i "dreta". Provenen de la manera en què s'asseien a la cort els polítics durant la Revolució Francesa, ordenats segons el seu grau de progressisme o conservadorisme. Pels motius que fossin, ja abans d'aquesta dicotomia, la nostra societat escrivia cap a la dreta i tenia una mena de fòbia envers l'esquerra (fins fa poques dècades als esquerrans se'ls lligava la mà a la cadira i molts acabaven aprenent a escriure amb les dues mans). També lligat amb l'escriptura va el fet que, simbòlicament, la dreta sigui el futur, allà on anem. I el llenguatge es delata quan en italià, l'esquerra tingui tanta relació amb allò fosc, fent-nos arribar paraules com "sinistre". 

Potser és una teoria massa exagerada, però què hauria passat si els polítics s'haguessin assegut de forma oposada? El simbolisme de la dreta no política hauria estat lligat al progressisme i viceversa? 

Probablement aquest sigui un enigma que ens ha anat perseguint durant tota la història i que no sabem si mai resoldrem. Podem intentar canviar la realitat, però també, per què no, intentem canviar el llenguatge, entenent-lo com una vessant més d'aquesta realitat tan imperfectament complexa.