divendres, 6 de gener de 2012

VÀNDALS

Avui utilitzaré l'escriptura com a teràpia. Tot i que reconec la seva gran utilitat, no escric massa sovint per estar millor amb mi mateix. Però ara és diferent, ja que aquesta nit passada he viscut un fet que, per què enganyar-nos, m'ha traumatitzat un pèl i necessito reflexionar-hi "en veu alta".


El fet en si no és res extraordinari, suposo que a molts de nosaltres ens ha de passar tard o d'hora; un dels riscos de la vida nocturna. Ahir era una nit amb moltes expectatives, i de fet, no podria haver començat millor. Venia un dels meus ídols musicals més llunyans, i resultà ser una persona molt propera i sorprenentment simpàtica de qui ens vam fer força amics abans de la seva actuació.


Doncs l'"accident" va ser justament durant l'hora en la qual Vandal va ser als plats, quan el local (que ja de per si és petit) estava ple de gom a gom i quan la gent anava més exaltada. Al meu costat tenia un noi que va començar a tocar i a apropar-se molt a una amiga fins al punt de fer-se pesat, ella provava de treure-se'l de sobre. Sense intenció de fer-me l'heroi em vaig posar entre els dos aprofitant un moment en què el personatge s'havia despistat. Naturalment, a l'adonar-se'n, ell va intentar recuperar la posició, però es trobà amb la meva ferma oposició. Fent gala de la seva masculinitat, l'individu va començar a empènyer-me i com jo no em movia gaire finalment es va posar davant meu i se'm va encarar. No havia acabat d'oferir-me sortir a fora quan dos amics seus, amb gran criteri, decidiren encarar-se amb mi. Jo li vaig respondre que si era tan valent, que fes el que hagués de fer al local mateix. No crec que els col·legues del noi sentissin gran cosa, però el cas és que vaig rebre un parell o tres de cops a la cara quan no havia acabat de parlar. Sincerament, no ho vaig arribar a copsar, però juraria que el protagonista no va tocar-me tan directament. Aleshores tothom del voltant ens va separar. Més tard, l'imbècil (ja m'he cansat de buscar sinònims respectuosos) va venir a per més i em sento orgullós d'haver-me rebaixat: li vaig demanar perdó i li vaig oferir les paus. Va sortir bé perquè ens vam donar les mans i tot...


No sé si per bé o per mal, analitzo molt les coses, i com diria un professor de la universitat, en aquesta anècdota hi ha molta "xixa". D'entrada vull reconèixer els meus errors. 


El primer, trobo que és un pseudoerror: qui em manava a mi de fer l'heroi? Jo veia clar que l'energumen era realment pesat per a la meva amiga, qui tractava de desfer-se'n inútilment. Situacions com aquesta em donen un coratge molt exagerat, perquè trobo que la situació era injusta. Ell té més força que ella i per tant anul·lava la seva voluntat. 


El segon error va ser mantenir la tensió quan tenia el noi al darrere, reconec que hauria d'haver-me apartat o simplement haver passat d'ell. Tot i així, suposo que al final vaig actuar assertivament.


Tornant a la violència, quan vaig sentir que em pegaven, l'instint em va exigir que m'hi tornés amb totes les meves forces, que li trenqués el nas a aquell imbècil. Però suposo que vaig pensar ràpid i vaig trobar que no valia la pena. Que amb violència l'única cosa que es genera és més violència. Doncs no és que faci molta gràcia, perquè quedes com l'idiota a qui peguen i es queda tan ample, quan en realitat un el que vol és arrencar els collons d'aquells desgraciats. 


Aquell sentiment de ràbia i d'ira el vaig haver de reprimir moltíssim, i per culpa d'aquesta força auto repressiva no vaig estar tan content com acostumo a estar quan surto de festa, i més en una ocasió tan especial com l'esmentada. Vaig estar molta estona donant-hi voltes. 


Pedanteria permesa, Freud deia que la repressió dels instints més primaris provoca la infelicitat de l'individu, però és la forma més viable de viure en societat. Llavors arribo a la conclusió que el preu que he de pagar per poder-me considerar un ciutadà apte és tenir en aquest moment mal a la mandíbula, una rascada al front, sentir que no vaig aprofitar la música tant com hauria pogut i encara sentir la ràbia latent en mi. I és que, per què negar-ho, encara recordo la cara del líder i em plantejo fer que maleeixi alguna nit en què surti i, per mala sort, es trobi amb mi.


Una altra opció hauria sigut cercar els meus amics (els quals estaven ben a prop) i muntar una petita batalla de discoteca tan típica, però hauria suposat el mateix que tornar-s'hi, acumulació de més i més violència.


Tota això em porta a pensar en la llei del més fort, el poder que atorga l'agressivitat i la força. Últimament em trobo amb situacions en què l'home imposa la seva voluntat sobre la de la dona mitjançant la força bruta. Seguint amb l'exemple, jo no sóc gaire de lligar a discoteques, però tinc claríssim que un "no" és un "no". Està clar que l'home és generalment més fort, però per la força obté un poder falsejat. Bé, no, no ens enganyem, el poder el té ell, però no per unanimitat, acceptació o com li vulguis dir, sinó per imposició. Aquesta és la gran lacra per als qui lluiten per la igualtat de gènere, ja que és una diferència, una dificultat que ens ve donada per la natura i no podem canviar. Una diferència que tira per terra tota voluntat de paritat. 


Jo mai havia tingut cap altercat (sic) semblant a aquest, i realment em sap molt greu que algunes nits s'espatllin d'aquesta forma. Si surto de festa és per passar-m'ho bé i gaudir de la música amb bona companyia, l'ultima cosa que busco és entrar en conflicte amb ningú. No puc aleshores deixar de preguntar-me, per què hi ha gent que es capfica amb anar a buscar raons? Desenganyeu-vos, la droga exagera l'ànim, però drogar-se no implica barallar-se amb ningú. Aquesta gent no són persones, són animals.

2 comentaris:

  1. Animals?

    Són producte de la nostra societat! de les nostres "normes" i lleis d'educació. De la televisió, del futbol...

    Mil estímuls que existeixen en la nostra formació que, malauradament, més de la meitat són negatius.

    Jo em pregunto doncs? On anem a parar amb la societat actual en la que estem...

    Bon escrit!

    ;-)

    El teu seguidor.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Arnau. Opino el mateix que tu, però estic convençut que, si en prenem consciència, podem ser partícips d'un canvi cap a millor en la nostra societat.

    ResponElimina