PER QUÈ BON NADAL?

Sempre m'ha semblat curiós que determinades persones em desitgin un bon Nadal. Sovint, quan diuen "Nadal" es refereixen al conjunt de festivitats o vacances que acaba amb l'arribada dels reis (potser no, però no he rebut -per sort o desgràcia- ensenyaments amplis sobre la litúrgia cristiana/catòlica), mes jo ara parlo de la gent que, arribat el dia 25 de desembre, es preocupen d'escriure't o fins i tot trucar-te per dir-te "Bon Nadal". 

Què celebrem durant la nit i el dia de Nadal? No ens enganyem, l'arribada de Jesucrist a la terra. Ara clar, tot queda molt difuminat i ningú s'hi fixa, però jo trobo que cal buscar el fons de la cultura. Em sembla perfecte que la gent que de debò viu la fe cristiana celebri aquesta festivitat i desitgi amb els seus propers un bon aniversari al fill de Jahvé. Però és coherent que una persona que no s'empassa cap dels dogmes de la cristiandat feliciti d'aquesta forma el Nadal? Fins i tot ho fa gent crítica amb l'Església que s'auto anomena progressista, laica o atea. El que diem parla de nosaltres, potser alguns haurien de fer una reflexió.

Una altra cosa que no puc veure amb gaires bons ulls són els comentaris de l'estil "ara que ve Nadal s'ha de ser solidari". Crítica segurament molt repetida, però és que la resta de l'any no s'ha de donar als qui menys tenen? Sí, totes les persones es mereixen les mateixes oportunitats, així com tots els nens es mereixen un regal dins del context dels Reis Mags (per cert, cap família pot optar a passar d'aquesta tradició, ja que condemnaria la seva descendència a ser l'ovella negra de la classe). Moltes vegades sona com: "Mira, ara som solidaris i així tindrem la consciència tranquil·la durant un any més". Hipocresia. I va més enllà, perquè en teoria, un bon cristià hauria d'estar donant caritat sempre, però res, ho fem al Nadal i gràcies.

Més, els llums de Nadal. Què aporten? Consum elèctric i consum a les botigues. Sempre he sentit que els comerciants els promouen per atreure clients desesperats per trobar el regal adequat. Tothom parlant de crisi, però els carrers ben lluents. I tots els Santa Claus penjant al balcó? Símbols post Coca Cola, com apuntava un amic meu. Aquest futur historiador o erudit també em va fer veure que molts símbols no pertanyen ni tan sols a la nostra tradició, i són la representació d'una brutal aculturació.

Com em va dir una professora d'humanitats, renunciar a la religió no ha de comportar renunciar a les vacances dels treballadors. D'acord que és un bon moment per ajuntar-se, donar-se regals, menjar molt i jugar al trivial o qualsevol altre costum familiar, però en realitat sempre és un bon moment per fer aquestes coses, igual que la cosa de ser solidaris. 

Tot aquesta festa és per un motiu religiós i dogmàtic, no ho oblidis. I si no tinc raó me la tallo i em faig monja. 

STATU QUO

Primer de tot et voldria demanar perdó per oferir-te aquesta foto en qualitat més aviat baixa; l'he feta aquest matí amb el meu mòbil, lamentant no tenir l'Amelie sempre a sobre. Ha sigut un moment d'aquells en què et ve la inspiració i has d'enregistrar alguna cosa ràpidament: una frase que podria quedar bé, una imatge que podria agradar, una idea per explotar... abans no s'escapi del teu cap. I en situacions com aquesta, el contingut és més important que la tècnica. 

El cas és que he trobat que aquesta foto simbolitza molt bé la situació actual del país (si fos Espanya probablement seria de nit), i especialment ara que comença la campanya electoral per a les eleccions generals. 

Podríem parlar de decadència generalitzada; els colors són grisos apagats, i l'ambient que impera és més aviat pessimista. Ha plogut, però no es dóna el típic cas de calma després de la tempesta, sinó que els núvols encara guarden pluja per a nosaltres, el sol tardarà a sortir. Si és que finalment surt.

Ningú se'ns apropa per parlar de tu a tu o ajudar-nos. L'oferta política està buida, no trobem cap opció que ens representi realment, i tampoc sabem què hi ha al darrera del que veiem. Això sí, si volem donar la volta a les coses, un indiscutible aparell policial ens posarà al nostre lloc de credulitat i consumisme acrític. 

Per sort per a alguns i per desgràcia per a molts, la dreta i els seus homes amb esmòquing tenen via lliure i s'apropen tot amenaçant els nostres drets i la nostra identitat. 

Benvinguts

EXTRAESCOLARS

No ens enganyem, és pretensiós voler canviar el món ja en la segona entrada d'aquest bloc. Els éssers humans no naixem per canviar el món; de fet, a priori no naixem per fer res en concret -fora de sobreviure i reproduir-nos-, i el senyor Smith, ja cap al final de la trilogia de Matrix, arriba a la conclusió que "l'objectiu de la vida és acabar". Alguns afirmen que si naixem per alguna cosa, és simplement perquè els nostres estimats gens ens utilitzin egoistament per tal de transmetre els seus trets a través d'infinites generacions (Richard Dawkins). D'altres, en canvi, consideren massa avorrit o exasperant no tenir una causa i una finalitat vitals i s'inventen religions.

Tot i no ser devot d'aquestes últimes, els he de donar la raó en el fet que arribar a la vida i assumir que no estem aquí per res en concret pot ser molest, incòmode. Què dimonis, ho és! I tan difícil que la gent que prefereix creure en un ésser superior es conta per milions. 

Però què vols que et digui, abans de sobreviure, reproduir-nos o servir qualsevol déu, trobo que els humans tenim una mena de deure moral. Es tracta d'una obligació voluntària (valgui l'oxímoron/antítesi) que no és inherent en la nostra raça. Alhora, aquest deure és exclusiu de l'homo sàpiens, la resta d'animals no posseeix la consciència suficient per dur-lo a terme. 

Realment cal tenir moltes mancances, és a dir molt poques, per no adonar-se que al món es poden millorar moltes coses, que no som lliures, i tot i que a la tele la gent somrigui i el teu equip preferit segueixi jugant, hi ha gent que passa gana i tu pagues més del que hauries de pagar perquè un altre innocent s'enriqueixi. I dic innocent perquè és tan culpable d'aquesta situació com ho ets tu, com ho sóc jo. Tots en som responsables. El cas és que això no només passa al món subdesenvolupat. Si alguna cosa és de veritat omnipresent, és la injustícia. Una injustícia desmesurada.

És trist, però per algun o altre motiu, a moltes persones els ha de tocar el rebre per finalment obrir els ulls i veure que quelcom no va bé. Veure que no tenim perquè viure els uns per sobre dels altres ni tenir accés a més possibilitats que la resta. Realment calen crisis econòmiques perquè això succeeix-hi? M'avergonyeix veure el poder que tenen els diners, no hi vull viure, en un món com aquest. 

Així doncs, ja que com a individu no tinc res a fer, provaré de millorar aquest planeta per estar tots millor o, com a mínim, per estar tots igual. I no sóc l'únic amb aquest propòsit. Titlla'm d'idealista si vols, perquè això sona increïblement ingenu, però si és cert que l'important és participar, que sàpigues que jo hi participo. 

HAY UNA PRIMERA VEZ PARA TODO

"Hay una primera vez para todo" és una de les frases del meu repare que sempre recordaré. De ma mare, en canvi, recordaré molt probablement "en esta vida hay que saber esperar" o "el que todo lo quiere todo lo pierde". 

El cas és que aquí estic, provant una nova aventura de la web 2.0. Per suposat que no invento res de nou, però entén-me si tinc la sensació de ser en un moment una mica especial, en una primera vegada, almenys pel que fa a la meva vida cibernètica. Com el dia en què el desgraciat d'un amic meu em va obrir un compte a Facebook (el lladre de temps, l'enemic dels que anhelen fer coses útils) en contra del meu súper-jo. Tot i que sembli increïble -perquè ara sóc un viciat d'aquesta xarxa social-, la meva intenció era no endinsar-me en les interminables pàgines de blau i blanc fins a començar la universitat. Una amiga se'n reia, dels meus propòsits.

I és que en realitat, tan bon punt el meu amic va començar a ensenyar-me tots els avantatges que s'obtenia amb el Facebook, el meu allò va dir: "Ei, que aquí estic jo, això m'agrada i per tant ens quedem". Jo naturalment poca cosa vaig poder fer, però li he trobat el què, no et pensis. Bah, no, segur que no, és ell que m'ha enganyat, o sigui jo mateix. 

Però tot aquest temps he estat donant-hi voltes (de fet no faig altra cosa), ¿què fa que funcioni tant bé una fórmula a primera vista tan simple com aquesta? I he arribat a la següent conclusió provisional: ens agrada sentir-nos autors d'alguna cosa, i què millor que ser autors de les nostres pròpies vides? Ens encanta sentir que, en algun lloc, el que sentim, el que pensem, el que ens agrada, etc. es dóna a conèixer d'alguna manera. I quin lloc i manera millors que Internet, l'eina de l'ara?

Doncs jo en aquest moment tinc l'excusa perfecta per encetar un bloc: és obligatori. Són deures per a la Universitat (ui que estrany dir això, jo que encara dic "cole" de tant en tant"). Així, si en un futur algú em diu que hi estic enganxat, li diré que és la Pompeu Farra qui en té la culpa. He escrit Farra? Un altre cop l'allò?