dimecres, 11 d’abril del 2012

EL FANATISME A LA PORTA DEL COSTAT


Una llengua no desapareix perquè els qui no la saben no l'aprenen, sinó perquè els qui la saben no l'usen.  

Jose Antonio Artze

L'altre dia, en sortir de l'esplai, vaig buscar el meu germà perquè havia de dir-li alguna cosa. En aquell moment, un infant d'uns dotze anys, de qui precisament sóc monitor, sentint que ambdós parlàvem en la llengua de casa nostra i no la seva, ens va dir “Eh, parleu en català". Aleshores mon germà abaixà el cap i va mussitar que "era culpa de la nostra mare", talment com si fos un greu llast que a la nostra família parlem en castellà. Els infants potser parlen sense saber (d'altra banda són pocs els adults que no ho fan), però sí que són un reflex de la societat que tenim. La veritat és que no sé quina de les dues frases em va fer sentir pitjor.

La primera és, ja d'entrada, una ordre que en una societat (teòricament) democràtica queda deslegitimada; sobre el paper, tothom té dret a parlar la llengua que li vingui de gust. Naturalment, l'idioma genuí de la nacionalitat catalana és el català, però avui dia no es pot negar que el castellà forma part de la cultura de Catalunya. Sense anar més lluny, trobem artistes que creen en castellà, i no per això deixen de han de deixar de sentir-se catalans. La llengua pot ésser considerada com a tret identificatiu o un estendard d'identitat, però no ha de ser mai l'únic. Li vaig dir al meu germà que també podem parlar en anglès i això no ens fa necessàriament britànics o estatunidencs. En aquest sentit, em sembla un error greu titllar algú d'espanyol o fins i tot de nacionalista espanyol pel simple fet que es comuniqui en castellà (no he dit que ningú m'hi hagi titllat, ho consideraria un enorme fracàs de la meva tasca com a monitor); les llengües han de ser ponts entre els individus, no barreres. Tot i així hi ha gent que s'entesta a veure el castellà com un enemic que cal eliminar. Potser el que cal no és anar en contra de l'idioma d'Espanya (i de molts altres països), sinó a favor de la llengua pròpia. I des de la tolerància, que hauria de regir per sobre de qualsevol frontera o cultura.

Sobre la segona frase vull dir que a casa he parlat en castellà des que vaig néixer. Bé, millor dit des que vaig començar a parlar. Al meu entorn extra familiar gairebé sempre faig servir el català, és per això que potser t'ha sorprès la frase que obre aquest paràgraf. Aquest bilingüisme tan igualitari, com tot, té coses positives i coses negatives (el que és segur és que patiré alzheimer més tard), però jo em sento molt afortunat d'haver après el castellà a casa i després el català a l'escola.

Opino que ningú ens ha de dir d'on som, som d'on ens sentim nosaltres. O, com va dir algú, som de la terra que ens dóna de menjar. A casa ens considerem més catalans que espanyols, però l'última cosa que se'm passaria pel cap és sentir-me culpable pel fet de parlar en castellà. A l'igual que no em sento “orgullós” de ser català, no em pot saber greu una cosa que no he escollit jo, com ara la llengua amb què parlem a la família. El cas és que m'estimo tant el castellà com el català, i en alguns aspectes fins i tot m'agrada més el primer que el segon. Però vull recordar que parlo com a llengua, com a instrument (que al cap i a la fi és el que és), i no com a símbol d'Espanya o de la seva unitat, cosa que molts insisteixen a atribuir-li.

Per desgràcia, tot i que el català sigui també una hipotètica eina, poder parlar i ser entès en aquest idioma és un dret no sempre garantit, a més que ha estat i està actualment en una posició desfavorida. És per això que provo de fomentar-ne l'ús sempre que puc. Fins i tot m'atreviria a dir que ho faig més que molts dels que s'auto etiqueten de catalanistes convençuts. Que el català tingui la presència que molts volen depèn dels mateixos catalans; és clar que hi ha motius històrics que ja no es poden canviar, però el futur de la llengua està en les mans dels qui l'estimen.

Amb la meva situació a tall d'exemple, intento demostrar que la llengua és només una variable més de la cultura (per això no cal dir llengua i cultura, el segon mot ja engloba implícitament el primer). Alhora, provo de convèncer-te que per millorar i progressar no cal anar en contra d'algú altre sinó a favor d'un mateix. Sentint frases com les del principi, em plantejo fins on arriba el dogmatisme, i que potser no cal marxar gaire lluny per topar-nos de cara amb ell. Siguem crítics.

7 comentaris:

  1. Tens molta raó Borjita :) (lur). M'agrada molt la teva reflexió.

    ResponElimina
  2. Sembla que no tot el que fem cau en sac trencat.
    Asun

    ResponElimina
  3. Ben enfocat. Estic d'acord amb el que dius i soc partidari del bilingüisme passiu encara que molts cops costi una mica.

    ResponElimina
  4. Estic d'acord. Tot i que em faria més ràbia si la frase te l'hagués dit un noi de 20 anys. Suposo que un noi de 12 anys pot deixar anar frases així per reafirmar el que sent o li han ensenyat, en aquest cas el catalanisme. I utilitza, de manera equivocada, la discriminació cap a una llengua que justament és la oficial de l'estat espanyol.

    Però el que vull dir és que estic convençut que amb una mica de seny, als 20 anys ja no pensarà així.

    Tot i així estic d'acord amb l'educació en la tolerància cap a coses diferents a les nostres.

    ResponElimina
  5. Com a persona que s'ha trobat molts cops en la situació contrària (que algú es sorprengués que jo parli en català també a casa, ara no parlo de les vegades en què m'he sentit a dir "habla en cristiano"), et recomano que, si no ho has fet, parlis amb aquell nen per explicar-li el mateix que has escrit en aquest comentari.

    I no només amb ell: és bo que també els altres nens de l'esplai sàpiguen que tu a casa teva parles una altra llengua.
    Perquè així no els sorprendrà que ho faci un immigrant.
    Perquè així començaran a aprendre que cada casa és un món i que el món és molt gran.
    Els faràs un favor obrint-los la ment i t'estalviaràs sentir la mateixa frase en el futur.

    ResponElimina
  6. Ningú s'ha d'avergonyir de la llengua que parla o ha parlat a casa seva, però tothom ha de tenir en compte en aquest país que si nosaltres no defensem el català, ningú des de la resta d'Espanya ho farà. Siguem una mica més constants i no canviem a la llengua veïna només perquè algú ho fa al nostre costat. Practiquem el bilingüisme passiu i tots en sortirem enriquits.
    Josep M.

    ResponElimina
  7. Moltes gràcies pels vostres comentaris, s'agraeix moltíssim saber que hi ha gent que pensa com tu. Estic d'acord amb tot el que dieu.

    ResponElimina