EL LLENGUATGE A DEBAT

Amb molt bona companyia, fa uns dies debatia sobre la perspectiva de gènere a l'esplai, una comunitat segurament poc acadèmica, però amb molt bona voluntat educadora i fins i tot transformadora. 

Com a entitat progressista, en la teoria tothom és molt conscient de la importància d'aquesta vessant i no ens va costar massa posar-nos d'acord en com cal treballar el gènere i la sexualitat amb els infants i amb els joves. Vam parlar de si ho fèiem amb tots els grups d'edat, de com fèiem grups, si era un objectiu transversal...

I tot i adonar-nos que és difícil ser coherent amb el que es pensa i que teníem (per sort) un munt de coses a millorar, fins aquí no va haver-hi massa debat real, el tema de discussió que avui em fa escriure aquestes línies va arribar amb una pregunta sobre la importància de l'ús del llenguatge no sexista. És important dir "'famílies" enlloc de "pares" i "infants" com a genèric enlloc de "nens"? Hem d'evitar equiparar condicions com l'homosexualitat amb un insult, encara que sigui en broma?

No hi ha dubte que el paper de l'equip de monitors és cabdal en tots els sentits, i la nostra manera de comunicar-nos (tant pel que fa a les paraules com les actituds) és un factor molt important per a l'infant, el qual tendeix a prendre la nostra figura com a referent.

Al principi, la gran majoria que expressava la seva opinió creia que el més important era, més enllà de com diem les coses, què fem i com ho fem. I per aquest motiu no passava res si fem servir paraules com "maricón" com a insults, perquè tot s'emmarcava en un context de broma i sabíem que no passava res perquè ningú ho era. 

Però què passava quan algú ho era? La seva "condició" era tan dolenta com per utilitzar-la amb l'afany d'ofendre algú? Infant o no, ningú voldria ser quelcom que s'utilitza per insultar, sigui en broma o no. D'aquesta manera vam veure que no només influïm els infants i joves del nostres esplai, sinó el mateix grup de monitors. 

Alguns i algunes vam arribar a la conclusió que podíem utilitzar el terme com a insult, però que per a nosaltres no era res dolent ser homosexual. Tot i així, com que segurament l'infant més petit sí que ho acabaria percebent com a quelcom pejoratiu, allò era un mal costum que, com tants altres, convenia canviar. 

Tanmateix, més enllà de fer un esforç i canviar la forma de parlar per la influència que podem exercir sobre un determinat infant, m'agradaria saber quina influència pot comportar aquest canvi sobre mi mateix.

Per aquest dubte aquesta entrada vol ser una reflexió no només sobre el gènere i el llenguatge no discriminatori a l'esplai sinó també sobre el llenguatge en si. Perquè em té molt intrigat fins a quin punt, amb o sense infants davant, les paraules ens serveixen per definir l'univers arribant a canviar la nostra comprensió d'aquest. Fins a quin punt deixar de parlar de forma discriminatòria modifica la nostra pròpia estructura mental?

Espero que no deixis de llegir si et dic que no tinc cap resposta sobre si podríem pensar sense llenguatge, sobre si idealment podríem aprehendre la realitat sense filtrar-la per un sempre "subjectiu" llenguatge.

I escric sempre subjectiu no volent dir que està lligat a un individu en concret, sinó referint-me a tot el que comporta un llenguatge determinat. Perquè els conceptes canvien a través dels idiomes, i això és la prova més senzilla que depenent de la nostra cultura (on s'inscriu la llengua) associem una paraula a una realitat. O amb més d'una, ja que per a nosaltres un rellotge pot ser de polsera o de paret, mentre que per a un anglosaxó no és el mateix un "watch" que un "clock", que són conceptes força diferents. 

Em sembla molt interessant el cas dels conceptes polítics "esquerra" i "dreta". Provenen de la manera en què s'asseien a la cort els polítics durant la Revolució Francesa, ordenats segons el seu grau de progressisme o conservadorisme. Pels motius que fossin, ja abans d'aquesta dicotomia, la nostra societat escrivia cap a la dreta i tenia una mena de fòbia envers l'esquerra (fins fa poques dècades als esquerrans se'ls lligava la mà a la cadira i molts acabaven aprenent a escriure amb les dues mans). També lligat amb l'escriptura va el fet que, simbòlicament, la dreta sigui el futur, allà on anem. I el llenguatge es delata quan en italià, l'esquerra tingui tanta relació amb allò fosc, fent-nos arribar paraules com "sinistre". 

Potser és una teoria massa exagerada, però què hauria passat si els polítics s'haguessin assegut de forma oposada? El simbolisme de la dreta no política hauria estat lligat al progressisme i viceversa? 

Probablement aquest sigui un enigma que ens ha anat perseguint durant tota la història i que no sabem si mai resoldrem. Podem intentar canviar la realitat, però també, per què no, intentem canviar el llenguatge, entenent-lo com una vessant més d'aquesta realitat tan imperfectament complexa.

L'AROMA DE LA VIOLÈNCIA

Mentre esperava, vaig sentir un sorolls curiosos que provenien del lavabo que havia d'utilitzar en breus. Era com si algú s'hagués tret moltes capes de roba abans de fer les seves gestions i ara se les estava posant totes de nou. Vaig impacientar-me perquè havia estat bevent molta aigua esperant que això m'ajudés a millorar-me davant d'un refredat considerable, tant fins al punt de pensar "fes un compte enrere i quan arribis al zero pregunta-li si li queda molt...". Quan anava pel quatre -ja quedava poc- es va obrir la porta sense cap soroll de ciència ficció. Tampoc en va sortir fum, però no hauria estat del tot estrany si tenim en compte que l'usuari del lavabo era un astronauta macrocèfal. Què dimonis hi feia, a una Universitat pública?

Més endavant, passejant pels passadissos del campus, me'l vaig tornar a trobar. Caminava lent, com si aquesta gravetat no fos la més adequada per a ell, i saludava a la gent que s'hi creuava. A la biblioteca era encara més afectuós, i la gent que tenia ganes de deixar l'estudi de banda trobava en ell un oasi de procrastinació. Va ser allà quan vaig adonar-me de quina missió es duia entre mans a la nostra Universitat: l'havien enviat per publicitar una marca d'higiene masculina, coneguda pels seus exòtics aromes i els seus anuncis marcadament masclistes. En aquests últims, l'home que utilitza el producte (que evitaré escriure ja que és prou conegut) obté totes les dones amb qui es creua. La imatge femenina que es projecta és la de simple objecte de desig acrític que se sent captivada per tal desodorant com les rates amb la música del flautista d'Hamelin. Vols qualsevol dona? Aleshores consumeix-me i sigues DJ, bomber o professor jove d'audiovisuals, però sempre hi haurà algú que t'acabarà prenent la dona (aquest "bé", perquè segons la marca, es tracta de "tenir"): ningú supera un astronauta. 

Doncs sí, a pocs dies del Dia Internacional de les Dones i mentre alguns lluiten per la igualtat i la llibertat al propi cos i contra els estereotips de gènere, la Universitat Pompeu Fabra (aquí sí que cal mencionar la "marca") accedia a aquesta campanya in situ al seu propi campus, que també incloïa un voluminós simulador de vol amb assistència d'un parell d'empolainades hostesses. 

Obviant ja la incoherència ètica d'acceptar una campanya publicitària privada determinada en unes dates també determinades, cal recordar la incoherència, també ètica, d'acceptar la invasió de la publicitat privada a una Universitat pública. És així com hem de de finançar un dret que hauria de ser el més universal possible? Alguns diran que exagero i que són excepcions necessàries degut que estem en temps de crisi, però aquesta és la ideologia que desemboca en l'elitització de l'educació, la salut, la cultura, etc., els resultats dels quals es poden veure a països neoliberals, amb els seus habitants endeutant-se per tenir les mateixes oportunitats que una minoria. Allò públic es vulnera i viola sistemàticament en favor de l'ambició de la iniciativa privada, els veritables depositaris del poder fàctic. Tampoc dic res de nou, les mateixes desigualtats cada vegada més pronunciades. Potser en un letàrgic ambient decorat amb personatges que salten des de trampolins o l'estratosfera en alta definició, però els opressors i els oprimits de sempre.

El recentment difunt Stephane Hessel escrivia a Indigneu-vos: "en la noció d'exasperació, cal incloure la violència com una conclusió lamentable de situacions inacceptables per als qui les pateixen". Tan lamentable la conclusió com la situació. Segurament no és la resposta ideal, però entenc les persones que destrossen coses a les manifestacions, no les que no segreguen suficient adrenalina durant la seva setmana, sinó les que se senten realment impotents i frustrades, malgrat no puguem diferenciar les unes de les altres. Ara per ara, l'única violència que no es condemna és la que legitima els poders i les institucions establerts. Potser precisament per això se'ns educa a rebutjar fer-la servir, perquè ja la utilitza el poder en lloc nostre fent que tot continuï igual. 

Podem creure en la violència com a eina emancipadora o condemnar-la com a causant de mal, però tinguem ben present que la pitjor violència és la inherent en el nostre sistema econòmic i polític i en la situació de desigualtat que aquest genera.

UN MAPA DE LA VIDA

Què fas quan t'acomiaden de la feina i la teva parella et deixa? Elías León Siminiani, com qualsevol altra persona, es deprimeix profundament, però es pren l'ocasió amb un envejable optimisme i decideix fer una pel·lícula. 

Seguint un format poc explorat, el del diari audiovisual, arreplega el poc material que necessita i treballa per un únic objectiu, transformar les seves experiències en un llargmetratge. L'artista es converteix en el seu actor, director i muntador i el va teixint mitjançant una veu en off, ja que Siminiani juga amb l'espectador a l'hora de mostrar-se a si mateix, i la seva imatge va apareixent progressivament reflectida, fragmentada, a contra-llum...

Alguns diuen que tota pel·lícula és un viatge, literal, metafòric o per què no, ambdues coses. MAPA és la tercera opció. El viatge del protagonista a l'Índia és un punt àlgid, però el que importa de debò és el viatge interior del protagonista. El cineasta el du a terme escrivint al quadern de Bitàcola d'una pel·lícula que li funcionarà com a procés terapèutic. Si hi ha qui escriu per seguir tirant endavant, també hi ha qui aprofita el llenguatge cinematogràfic i el converteix en una catarsi per a si mateix, una superació dels problemes i l'inici d'una nova etapa, qui sap si millor. Segurament, el millor indicador de l'èxit d'aquesta transformació hauria estat recollir el Goya a millor documental, tanmateix el final del metratge corrobora que l'objectiu ha estat complert satisfactòriament. 

Tot i la seva minsa repercussió, l'Opera Prima d'Elías León Siminiani entra per la porta gran. El que proposa Siminiani és ambiciós i no mancat d'originalitat. Tot i la dificultat de no creuar la frontera de la pedanteria o l'egolatria, se'n surt bé en la seva tasca de filmar la vida. El director s'exhibeix i ens entrega la seva història conscient que és una com la de qualsevol de nosaltres, sempre amb un cert to didàctic, no en va també treballa de professor. Aquesta humilitat (sempre relativa, ja que no podem obviar que fa una pel·lícula sobre ell mateix) el porta a sentir-se incapaç de fer cinema social, tot i la seva admiració personal.

Més enllà de "fer una pel·lícula", MAPA no estableix altres objectius, no proposa recuperar la noia ni la feina com a una pel·lícula de Hollywood. Aquesta és potser la gran falta d'ortografia del director: ell busca un final per al seu film, però els espectadors no sabem exactament què està cercant. De fet, ni tan sols ell ho sap, es limita a seguir navegant entre significatius temes musicals. Tanmateix, aquest objectiu invisible és traduïble en una virtut: saber captar l'essència de la vida, la desesperació de no tenir un fi al qual caçar. Això és la vida, això és MAPA.