Mentre esperava, vaig sentir un sorolls curiosos que provenien del lavabo que havia d'utilitzar en breus. Era com si algú s'hagués tret moltes capes de roba abans de fer les seves gestions i ara se les estava posant totes de nou. Vaig impacientar-me perquè havia estat bevent molta aigua esperant que això m'ajudés a millorar-me davant d'un refredat considerable, tant fins al punt de pensar "fes un compte enrere i quan arribis al zero pregunta-li si li queda molt...". Quan anava pel quatre -ja quedava poc- es va obrir la porta sense cap soroll de ciència ficció. Tampoc en va sortir fum, però no hauria estat del tot estrany si tenim en compte que l'usuari del lavabo era un astronauta macrocèfal. Què dimonis hi feia, a una Universitat pública?
Més endavant, passejant pels passadissos del campus, me'l vaig tornar a trobar. Caminava lent, com si aquesta gravetat no fos la més adequada per a ell, i saludava a la gent que s'hi creuava. A la biblioteca era encara més afectuós, i la gent que tenia ganes de deixar l'estudi de banda trobava en ell un oasi de procrastinació. Va ser allà quan vaig adonar-me de quina missió es duia entre mans a la nostra Universitat: l'havien enviat per publicitar una marca d'higiene masculina, coneguda pels seus exòtics aromes i els seus anuncis marcadament masclistes. En aquests últims, l'home que utilitza el producte (que evitaré escriure ja que és prou conegut) obté totes les dones amb qui es creua. La imatge femenina que es projecta és la de simple objecte de desig acrític que se sent captivada per tal desodorant com les rates amb la música del flautista d'Hamelin. Vols qualsevol dona? Aleshores consumeix-me i sigues DJ, bomber o professor jove d'audiovisuals, però sempre hi haurà algú que t'acabarà prenent la dona (aquest "bé", perquè segons la marca, es tracta de "tenir"): ningú supera un astronauta.
Doncs sí, a pocs dies del Dia Internacional de les Dones i mentre alguns lluiten per la igualtat i la llibertat al propi cos i contra els estereotips de gènere, la Universitat Pompeu Fabra (aquí sí que cal mencionar la "marca") accedia a aquesta campanya in situ al seu propi campus, que també incloïa un voluminós simulador de vol amb assistència d'un parell d'empolainades hostesses.
Obviant ja la incoherència ètica d'acceptar una campanya publicitària privada determinada en unes dates també determinades, cal recordar la incoherència, també ètica, d'acceptar la invasió de la publicitat privada a una Universitat pública. És així com hem de de finançar un dret que hauria de ser el més universal possible? Alguns diran que exagero i que són excepcions necessàries degut que estem en temps de crisi, però aquesta és la ideologia que desemboca en l'elitització de l'educació, la salut, la cultura, etc., els resultats dels quals es poden veure a països neoliberals, amb els seus habitants endeutant-se per tenir les mateixes oportunitats que una minoria. Allò públic es vulnera i viola sistemàticament en favor de l'ambició de la iniciativa privada, els veritables depositaris del poder fàctic. Tampoc dic res de nou, les mateixes desigualtats cada vegada més pronunciades. Potser en un letàrgic ambient decorat amb personatges que salten des de trampolins o l'estratosfera en alta definició, però els opressors i els oprimits de sempre.
El recentment difunt Stephane Hessel escrivia a Indigneu-vos: "en la noció d'exasperació, cal incloure la violència com una conclusió lamentable de situacions inacceptables per als qui les pateixen". Tan lamentable la conclusió com la situació. Segurament no és la resposta ideal, però entenc les persones que destrossen coses a les manifestacions, no les que no segreguen suficient adrenalina durant la seva setmana, sinó les que se senten realment impotents i frustrades, malgrat no puguem diferenciar les unes de les altres. Ara per ara, l'única violència que no es condemna és la que legitima els poders i les institucions establerts. Potser precisament per això se'ns educa a rebutjar fer-la servir, perquè ja la utilitza el poder en lloc nostre fent que tot continuï igual.
Podem creure en la violència com a eina emancipadora o condemnar-la com a causant de mal, però tinguem ben present que la pitjor violència és la inherent en el nostre sistema econòmic i polític i en la situació de desigualtat que aquest genera.
