Què fas quan t'acomiaden de la feina i la teva parella et deixa? Elías León Siminiani, com qualsevol altra persona, es deprimeix profundament, però es pren l'ocasió amb un envejable optimisme i decideix fer una pel·lícula.
Seguint un format poc explorat, el del diari audiovisual, arreplega el poc material que necessita i treballa per un únic objectiu, transformar les seves experiències en un llargmetratge. L'artista es converteix en el seu actor, director i muntador i el va teixint mitjançant una veu en off, ja que Siminiani juga amb l'espectador a l'hora de mostrar-se a si mateix, i la seva imatge va apareixent progressivament reflectida, fragmentada, a contra-llum...
Alguns diuen que tota pel·lícula és un viatge, literal, metafòric o per què no, ambdues coses. MAPA és la tercera opció. El viatge del protagonista a l'Índia és un punt àlgid, però el que importa de debò és el viatge interior del protagonista. El cineasta el du a terme escrivint al quadern de Bitàcola d'una pel·lícula que li funcionarà com a procés terapèutic. Si hi ha qui escriu per seguir tirant endavant, també hi ha qui aprofita el llenguatge cinematogràfic i el converteix en una catarsi per a si mateix, una superació dels problemes i l'inici d'una nova etapa, qui sap si millor. Segurament, el millor indicador de l'èxit d'aquesta transformació hauria estat recollir el Goya a millor documental, tanmateix el final del metratge corrobora que l'objectiu ha estat complert satisfactòriament.
Tot i la seva minsa repercussió, l'Opera Prima d'Elías León Siminiani entra per la porta gran. El que proposa Siminiani és ambiciós i no mancat d'originalitat. Tot i la dificultat de no creuar la frontera de la pedanteria o l'egolatria, se'n surt bé en la seva tasca de filmar la vida. El director s'exhibeix i ens entrega la seva història conscient que és una com la de qualsevol de nosaltres, sempre amb un cert to didàctic, no en va també treballa de professor. Aquesta humilitat (sempre relativa, ja que no podem obviar que fa una pel·lícula sobre ell mateix) el porta a sentir-se incapaç de fer cinema social, tot i la seva admiració personal.
Més enllà de "fer una pel·lícula", MAPA no estableix altres objectius, no proposa recuperar la noia ni la feina com a una pel·lícula de Hollywood. Aquesta és potser la gran falta d'ortografia del director: ell busca un final per al seu film, però els espectadors no sabem exactament què està cercant. De fet, ni tan sols ell ho sap, es limita a seguir navegant entre significatius temes musicals. Tanmateix, aquest objectiu invisible és traduïble en una virtut: saber captar l'essència de la vida, la desesperació de no tenir un fi al qual caçar. Això és la vida, això és MAPA.
