Demà és 25 de novembre. Però no és un 25 de novembre qualsevol. És un dia esperat per molts, ja que se celebren les eleccions (anticipades) al Parlament de Catalunya. Totes i tots tenim un vot per escollir el partit i les persones que volem que ens representin i prenguin algunes de les decisions més importants per a nosaltres. Perquè, ens agradi o no, el que decideixen els polítics ens afecta plenament en la gran majoria de les coses que tenim, fem, hem de fer, etc.
I com que sovint no ens ha agradat el que hi havia, hem viscut algunes importants mobilitzacions durant els darrers mesos; per expressar el nostre malestar, per protestar contra unes mesures que no ens afavoreixen o per reclamar que els drets que ens pertoquen estiguin garantits.
He vist pel carrer alguns missatges que inciten a l'abstenció: des del típic "no votis" o "foc a les urnes" fins a un de ben original que deia "Ni CUP ni CAP". És ben legítim que no ens agradi el nostre sistema, però reconeguem que de moment tenim ben poques opcions de canviar-lo si no és votant. Reconeguem que els que opten per allò que no volem no dubtaran ni un moment a l'hora votar. No ens han donat suport quan ens fèiem sentir a les manifestacions, però demà ni un dubtarà a baixar al carrer i donar el seu suport en forma de vot als qui juguen en contra nostra.
Que el sistema no ens agrada no és excusa: entre d'altres, hi ha partits que proposen canviar la llei electoral i n'hi ha que volen fer canvis més radicals en el sistema polític. No podem començar la casa per la teulada, hem de ser realistes. Estem d'acord que no podem parlar del 25 de novembre com la festa de la democràcia, però convertim-lo en una mobilització de debò, una manifestació que sí que tingui repercussions i que pugui canviar les coses.
I com fer-ho? Només tenim un vot, no el podem malbaratar cedint a qualsevol de les pressions partidistes. Alguns dels partits volen situar aquest vot entre dues grans banderes, la catalana i l'espanyola. Després de l'exitosa marxa per la independència l'onze de setembre a Barcelona i del suposat fracàs de la reunió pel pacte fiscal, un CiU liderat per Artur Mas ens posa davant una suculenta oferta, una solució a molts mals en forma d'estelada.
D'una banda ho fa per tal que obviem o perdonem el fracàs que ha suposat la dreta neoliberal, conservadora i catòlica en el govern de Catalunya. I de l'altra, pretén ocultar el conflicte de debò. A l'igual que a les altres, en aquestes eleccions hem de decidir si volem la dreta o l'esquerra, si ens preocupem per quina bandera tenim al damunt o perquè totes les persones tinguin les mateixes oportunitats. Els sentiments hi juguen un paper important, però el que ens fa avançar realment com a poble feliç i cohesionat és que tots tinguem una feina i ingressos, sanitat, educació, igualtat... Aquesta és la font de la llibertat de debò.
Pel que fa als seus objectius d'un poble feliç i cohesionat una mica particular, en ni tan sols dos anys de mandat, Convergència i Unió, entre moltes altres coses:
- Ha fracassat contra l'atur, que augmenta sense que res el pari. La primera causa de mort de les persones entre 30 i 40 anys ha passat a ser el suïcidi, i de les persones entre 19 i 30, la segona.
- En sanitat, ha retallat fins a 1000 milions d'euros i ha instaurat el repagament sanitari, que ells anomenen copagament. Mentrestant, el conseller de salut proclamava "La salut és un bé privat que depèn d'un mateix i no de l'Estat".
- En educació han deixat d'invertir 700 milions d'euros, 3600 mestres han perdut la feina, les beques han baixat en un 78,43% i els diners destinats a la universitat s'han reduït 153 milions.
- En igualtat de gènere han desmantellat la majoria d'estructures i programes (molts d'ells no suposaven cap cost) entorn a la igualtat d'oportunitats de les dones, també s'ha eliminat el programa contra la violència de gènere.
- Ha privatitzat la gestió de l'aigua i centres de salut entre d'altres. Ha augmentat els preus del transport públic.
Ens diuen que no hi ha diners, però estem segurs que la falta de liquiditat és per culpa de la crisi o fins i tot d'Espanya? En tot cas apunto que CiU, mentre deia que tocava estrènyer-se el cinturó, eliminava l'impost de successions als ciutadans més rics, donava grans subvencions al Circuit de Montmeló, al seu altaveu anomenat Grup Godó i a les escoles que segreguen per sexes. I em deixo coses.
I després de totes aquestes polítiques destructives, què obtenim a canvi?
- Casos de corrupció que taquen polítics del partit. Alguns dels imputats fins i tot es presenten a les eleccions.
- Censura als mitjans públics i silenciament de missatges que denuncien les males polítiques de CiU.
- Resposta a les protestes ciutadanes mitjançant la violència, repressió, tortura i maltractament.
Però nosaltres som molt bons ciutadans i ens ho empassem tot perquè el que importa de debò és el país, i CiU és la primera que lluita no només per millorar les condicions de vida de tots els catalans, sinó per aconseguir la independència.
El que hem de decidir és què posem com a primordial a l'hora de votar. Cometem un greu error en oposar CiU amb PP. Amb els seus governs, a Catalunya i a Espanya s'estan duent a terme les mateixes polítiques, i l'única cosa que diferencia els dos polítics és una bandera, res més. Tots vam poder veure com l'Artur Mas li recordava a l'Alícia Sánchez-Camacho que durant la seva curta legislatura, CiU havia donat suport al PP en la gran majoria de decisions preses en el Congrés dels Diputats com ara l'amnistia fiscal al conjunt d'Espanya o els pressupostos estatals. Convergència i Unió va ajudar a aprovar uns pressupostos que en l'actualitat provoquen l'impagament a associacions catalanes per part de la Generalitat. Això és mirar pel bé de Catalunya.
Si volem seguir per aquest camí, votem-los sense dubtar ni un moment. Però plantegem-nos-ho: aquest atac sistemàtic als drets dels qui més pateixen és el preu que hem de pagar per la independència, si és que la volem? Perquè hi ha altres partits que contemplen la consulta i la llibertat per al poble català per escollir el seu futur i que opten per mantenir i millorar l'estat del benestar.
Ens demanen un vot útil, però no val la pena regalar d'aquesta manera la poca rellevància que de moment tenim als destructors dels béns públics i la igualtat. Pel mateix motiu cito textualment el candidat Oriol Junqueras: "ERC serà un soci més fidel a Mas que Unió". Aquesta frase és molt representativa del rumb polític d'Esquerra Republicana de Catalunya, que ha optat per eliminar la part "Esquerra" i fins i tot "Republicana" (Mas en cap moment ha parlat d'una república catalana) per quedar-se amb un primitiu "Catalunya". Qualsevol vot és legítim, però si es vota ERC s'està votant CiU de retruc. Per sort, hi ha la suficient varietat en el panorama electoral com per avançar cap a la independència, si es vol, però posant en primer terme les persones (independentment del seu poder adquisitiu) i la seva felicitat.
Avui hem de reflexionar profundament i preguntar-nos què pensem realment, què ens importa i sobretot què volem. I si volem una societat més justa i en què tots i totes arribem bé i junts, demà votar en conseqüència.
