Un artista venut és aquell que no escriu el que vol llegir, que no composa el que vol escoltar.
Fa temps que volia escriure sobre això. Fa temps em vaig adonar que alguna cosa en la meva vida havia desaparegut: durant anys, havia passat els dies amb Flaix FM al costat, però ara gairebé mai l'escolto. Actualment, sintonitzar 105.7 suposa més una recerca d'evocació del passat que cap altra cosa. Però aquesta recerca es queda en intent, ja que a l'emissora ja no sona la mateixa música. Reconec que ja no en gaudeixo com ho feia abans.
Flaix FM va nèixer l'u de juny de 1992. Òbviament no en recordo els primers anys, però aquesta emissora es creà amb l'afany de popularitzar la música electrònica. S'atrevia a apostar per un gènere minoritari no tan consolidat com altres com per exemple la música clàssica. Va preveure molt bé l'auge de l'electrònica i va testimoniar l'època daurada de la màquina amb programes com Decibèlia, programa força impensable avui dia.
No penso que els meus gustos musicals hagin canviat en excés, en tot cas s'han ampliat. Assenyalo per tant l'emissora com l'única responsable que jo l'hagi deixada a banda. Considero que Flaix FM ha oblidat el seu objectiu d'apropar-nos a la música i ha passat a dur a terme l'estratègia contrària. Per suposat que els gustos i les tendències del públic influeixen, però trobo que quan l'emissora va arribar a ser una de les ràdios temàtiques més importants de Catalunya és quan més fidel als seus principis havia de ser.
Però la seva ambició va créixer tant que l'emissora ha anat desviant la seva música a gèneres no genuïns com ara el pop o el reggaeton i a artistes de molt a extremadament comercials com ara Pitbull o Rihanna. Respecto tots els gustos, però percebo aquesta transformació com un canvi merament lucratiu, una recerca de l'ampliació de les audiències i els beneficis.
En la meva opinió, un al·licient de l'antiga Flaix és que era minoritària, que molestava segons quina gent. Ara més aviat sóc jo qui demana treure-la. D'una banda celebro que hagi arribat on és ara, i em sento partícip d'aquesta popularització, però de l'altra lamento que l'emissora que em va fer estimar aquest estil de música s'hagi traït a si mateixa d'aquesta forma.
Amb aquesta reflexió no vull donar la imatge que censuro tot allò que té èxit i que adquireix l'etiqueta de "comercial". Em fa molta ràbia que alguns públics titllin certs artistes i grups de venuts només per vendre molt i agradar a molta gent. Com intento dir amb la frase que obre aquesta entrada, un artista es ven quan canvia la seva creació només per obtenir beneficis majors. Ara, jo admiro aquells que segueixen fidels al seu estil i arriben a viure (més o menys bé) del seu art. Beatus ille.
